Intentem fer un gran esforç d'imaginació. Suposem un país on el candidat a president es presenta a la investidura en el Parlament. Els seus companys, que tenen majoria a la Cambra, el voten i, així, es converteix en president. En el programa de govern presentat hi ha el que ell reconeix com a objectiu estratègic de tota la seva acció de govern. Com que del tema que es tracta és d'economia, aleshores el responsable d'aquest departament del Govern esdevé una peça fonamental de l'estratègia. Per un motiu o per l'altre, aquest responsable és substituït per un altre, més jove i receptiu a les ordres del president. Durant anys aquest aplicat alumne assumeix de forma entusiasta la tasca encomanada. L'objectiu s'aconsegueix en tots els aspectes prevists i és un èxit rotund.

Al cap de poc el president, per coses de la vida, ha deixat el càrrec, essent substituït pel jove i ambiciós responsable de l'economia del país. Mentre era el que manava a Economia, el jove tecnòcrata, així li deia la premsa, rebutjava tota crítica a la seva gestió «economicototèmica» amb sortides de to una mica histèriques. Quan algun periodista li demanava què li semblaven aquestes crítiques, responia tallant en sec que qualsevol mesura per disminuir els efectes negatius de l'estratègia econòmica del seu departament era «impossible de dur a la pràctica, i indesitjable».

Però a poc a poc, els resultats negatius d'aquella estratègia politicoeconòmica que amb tanta intensitat ha duit a la pràctica, comencen a resultar incòmodes, ara que és el president. Molta gent considera que encara que suposin un increment econòmic, les conseqüències negatives de tot ordre, especialment les urbanístiques i d'excés d'explotació de recursos naturals, fan aconsellable que s'intenti «fer qualque cosa». Passa el temps i el responsable d'aquella estratègia, ja assegut a la cadira presidencial, s'adona que l'èxit de la seva política podria convertir-se, s'estava convertint, en el seu pitjor fracàs. Fins i tot comencen a sorgir veus qualificades que li discuteixen l'èxit econòmic perquè, diuen, és un miratge basat en la venda del mateix territori del país, i que no hi ha cap política econòmica més nociva que aquesta, perquè quan passi l'efecte aparentment positiu de la venda massiva, res no quedarà: ni els doblers, ni la terra, convertint-se els indígenes en llogaters del que havia estat el seu propi país.

I vet aquí que l'ara president canvia radicalment el seu discurs, implícitament acceptant el seu immens fracàs. Ara diu que cal canviar de cap a peus l'estratègia econòmica, i que els ciutadans han de confiar en ell perquè és l'únic que ho pot fer. Però així i tot, ni els seus actes ni els dels seus companys justifiquen el nou discurs i la nova imatge.

Un personatge així, que fa i diu el que sigui per mantenir la cadira, què seria? Un mercenari de la política? Un legionari de la cadira presidencial?...