Si ha un col·lectiu en aquest país que ens té acostumats a reaccions desconcertants "paradoxa vulgaríssima", aquest és un partit polític, el Partit Popular, i sobretot des que el senyor Jaume Matas és molt honorable. Estam acostumats, efectivament, a les arrencades de cavall i arribades d'ase "sense voler ofendre ningú" del nostre president, i les hemeroteques ens proporcionarien un bon inventari de les revinglades del seu geni polític, de les envestides per resoldre petits i grans problemes, i que després la realitat, amb les seves estanalles, ha paralitzat. Hi ha una imatge de Maiakowski que podria ser extrapolable a aquestes arrancades: s'ha estavellat la barca de l'amor contra la vida quotidiana. En la nostra política, hi ha declaracions d'un amor volcànic que la vida quotidiana dilueix irremeiablement. Però no sempre ha de ser així, i per ventura hem de demanar la lluna per arribar al sòtil de canostra. La iniciativa del president Matas per posar retxes en la cartografia actual illenca va ser rebuda amb moltes esperances, amb escepticisme per part d'uns altres i amb indissimulable estupor per part dels seus. De la reunió en la qual hem de suposar que el president Matas va fer pedagogia urbanística i poblacional, els que dies abans havien vengut a dir puja aquí i veuràs Portopí, en varen sortir suaus com l'osset de Mimosín. I és això el que desconcerta d'aquest partit: Jaume Matas agafa la pilota, dribla la defensa contrària, s'acosta a l'àrea gran i els seus es queden aturats, criden que així no val i es dirigeixen a l'àrbibre perquè li piti fora de joc. Però el crakc els fa l'ullet, i corren a fer la paret o es disposen a rebre la centrada a l'algle. Els espectadors no entenen gaire cosa. De totes formes, aquests espectadors haurien d'haver llegit amb més atenció les darreres imatges polítiques de l'estiu i preguntar-se, per exemple, per què Aznar es va embarcar amb Jaume Matas i no amb cap altre. I mira que la lectura és fàcil. L'aparell del Partido ha fet la seva tria i ha enviat un missatge clar a la resta. O sia que, al cap i a la fi, si tots els capitosts del PP d'aquí sortiren com a xotets de corda quan el President els digué per què havia pres la decisió de pactar amb el PSOE, tampoc no és tan desconcertant. Una altra cosa és que sigui tan electoralista com el Parc de les Estacions.