És freqüent que els qui estam atabalats per les tones i tones de carn humana, més aviat blanquinosa, que ocupa Mallorca durant l'estiu, anhelem deixar momentàniament l'illa per passar a l'altra banda de la bassa. Per tal d'aconseguir la desitjada desconnexió d'questa massiva, irracional i convulsiva ocupació, és bo aterrar a paratges més aviat tranquils, assossegats. En són una bona mostra els nombrosos parcs naturals d'Espanya, França o Portugal. Allà, fins i tot és fàcil oblidar el Pla de carreteres del Govern Balear o la tossudesa del senyor Verger i les seves autopistes. La teràpia funciona. Allò que més sorprèn són les vastes extensions de boscos gairebé intactes, amb una acceptable o mínima pressió humana.
Malauradament no tot és etern, i arriba el moment de la tornada a casa. Quan tornes pots constatar, si més no, el mateix panorama; la temporada turística cada vegada s'allarga més. El resultat és que amb més fàstic que abans "ara compares amb altres indrets" procures cercar els llocs que, teòricament, poden mantenir un equilibri raonable.
Aleshores, visites il·lusionat el parc natural de Mondragó. Tot de cop apreciam el concepte de parc natural illenc: zona literalment farcida de gent, plena fins a l'atapeïment, amb totes les comoditats i sense oferir el menor inconvenient, el més mínim esforç. Multitud de gandules a la platja, para-sols, passadissos encimentats, proximitat per deixar el cotxe, accessos múltiples, serveis de bar, renou, bullícia i radiocasets... al·lucinant.
Al cap de poc ho provam altra vegada. Quan érem al port del parc natural de la Dragonera, vaig poder contemplar un fet que posaria els pèls de punta a qualsevol gestor ambiental condret. A la tranquil·litat de la zona i a les esplèndides vistes del parc, s'hi va afegir sobtadament una música confusa que cada cop esdevenia més forta. Es va fer molt forta, estrident, alhora que darrera les roques es començava a veure un enorme vaixell. Era un vaixell turístic, ple fins a la bandera d'una bellugadissa de turistes cridaners. Així que el vaixell es va situar al mig de l'entrada del port, va llevar la música ensordidora i pels potents altaveus es va articular un «discurs» que bé podien sentir els corbs marins de l'altre costat de la Dragonera. Cal recordar que a l'illa, com és natural, hi ha nombrosos rètols que conviden a no cridar i a no sortir del camí. Allò que es deia, no ho sé. Curiosament era alemany. La situació era tan insultant que algunes persones que prenien el sol començaren a xiular i a fer alguns gests de protesta, més aviat poc sociables. Després del discurs tornà la música, estrident i ofensiva. Uns minuts de passar pena, d'angoixa. Desembarcarà aquest ramat? No, el vaixell se'n va...
Aquest no és un fet aïllat, són les famoses «visites guiades» a les cales de mallorca. Què faran aquests il·lustres visitants a les zones que dissortadament no estan protegides? Això és senzillament un exemple vergonyós de la gestió turística per una banda i de la gestió mediambiental per l'altra.
I això són parcs naturals? Pel que es veu, en aquesta comunitat àdhuc els parcs naturals són concebuts per satisfer la massa turística i no pas per preservar la diversitat biològica i l'entorn.
És sorprenent que el senyor Matas proposi un gran pacte que limita el creixement urbanístic, fins i tot parla de debat sobre el sostre poblacional. I ara! És inqüestionable que si a Balears s'ha arribat en aquests graus de degeneració ambiental és per culpa dels governs PP-UM anteriors i del govern actual del PP. Seran tan hipòcrites de fer entendre a la gent que és necessari una conscienciació de tot l'espectre polític? Els únics que han de reflexionar sobre aquesta realitat són ells mateixos. Els altres s'han cansat de dir-ho una i una altra vegada. Prova d'això, fins i tot els parcs naturals en són un trist testimoni.
