algo de nubes
  • Màx: 20.5°
  • Mín: 12.08°
12°

El viatge

El cavall avançava, enganxat a un carro de vela blanca, per un camí que travessava paratges oberts, habitats per l'estepa. No es besllumava ànima vivent. Ben lluny, uns llavis blaus cloïen l'horitzó i donaven l'aparença d'ésser la frontera del no-res. D'altra banda el dia era diàfan. I el silenci que s'estén fins enllà on arriba la vista, sols es romp, adés adés, pel sotragueig de les rodes. Cada sotrac era una nota musical, que li feia retrobar una melodia antiga, qui sap si de la infantesa ja llunyana. No sabria dir com va perdre el fil del somni, però el matí, en aixecar-se, que és quan les coses es veuen més clares, ja sabia que el retrobaria. I així va succeir. Altres nits va veure el cavall i el carro de vela, el camí, tan estret que era quasi una sendera, i el paratge desert, clapejat de verds i grocs, gens ni mica inhòspit. Per més que fes memòria no l'identificava amb cap indret conegut, però en canvi tenia la certesa de conèixer-lo com el palmell de les pròpies mans. Va repetir aquest somni sense argument una pila de vegades, fins que passà a formar part de les seves nits més preuades. A l'entreson, la consciència encara desperta reclamava el paratge del carro de vela blanca. Sempre era el mateix carro. I sempre l'estirava el mateix cavall: un perxeró de color canyella i crineres blanques. Sens dubte, era un animal bell. Curiosament, encara que les regnes eren subjectes al pescant, el carro era buit: no hi havia carreter ni portava càrrega. Per això el cavall trotava lleuger. Quasi al mateix temps que feia aquest descobriment, se n'adonà que el somni era una imatge única, perquè l'animal sempre era al mateix lloc. Un lloc conegut i desconegut alhora. Papini afirmava que el somni és un retorn a l'altra consciència, a la primera, la del néixer. Ell, palplantat enmig d'un paratge estepari, mentre mira com el creua un carro de vela, recobra sentiments antics de llibertat i melangia. Aquell paratge era seu. Malgrat tot, una malfiança intuïtiva l'impedí moure un peu per apropar-s'hi, al carro; ni tampoc va cridar ou, per comprovar si el cavall l'obeïa. No tenia cap pressa d'avançar el viatge ni forçar el destí. Tanmateix sap que a un moment, que ara no pot preveure, sentirà el sotragueig ben a prop, fins que el cavall s'aturarà davant d'ell amb un renill d'impaciència. Aleshores haurà arribat el moment de tirar els bolics de vivències al carro i d'acomodar-se al pescant. Ningú no li ho haurà dit, però el cor li ho diu. Aquell cavall de color canyella i crineres blanques, té qualque cosa a veure amb la seva pròpia mort.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.