No entrarè ara a desmenuçar públicament les vuit o deu ocasions que el poeta Andreu Vidal i jo tinguérem per conversar una estona, com acostuma a fer la gent en articles d'aquest estil, tributant-se un homenatge a ells mateixos abans que al difunt de torn. Només a manera de resum, diré que vaig tocar amb les mans els motius pels quals se li atribuïa un caràcter difícil. Però també vaig entendre que, rere el seu posat aparentment sull, hi havia molta més ironia, molta més intel·ligència i molta més puresa de cervell i d'ànima de les que està disposat a tolerar un món com el nostre, que ha convertit en valors socials l'estupidesa i la hipocresia, i que ha creat una ficció d'igualtat consistent a fer passar tothom per beneït. Andreu Vidal no tan sols no hi transigia, amb aquest estat de coses, sinó que no es molestava ni a fingir que el suportava, i preferia anar impúdicament desfermat d'ulls i de paraula. Andreu Vidal tenia un punt meravellós de goliard medieval, i això, avui, entre europeus moderns, civils i raonables, no s'usa.
Més enllà de les consideracions sobre la seva persona, però, el que ens hauria d'interessar és que n'Andreu Vidal va ser un poeta excel·lent. De formació totalment autodidacte. Vidal posseïa un instint del vers que el féu passar amb rapidesa insòlita de la ingenuïtat del seu primer llibre, Xicraini a l'exquisidesa, la potència i el rigor de títols com Necròpsia, Els dies tranquils o L'animal que no existeix. M'atreviria a dir que Andreu Vidal ha estat qui, al llarg de la segona meitat de segle XX de la literatura catalana, ha sabut treure un profit més gran a l'herència del simbolisme francès i l'expressionisme alemany de finals de segle passat i principis d'aquest. El seu paisatge mental estava format per les obres immortals de Baudelaire, Nerval Lautrèamont, Benn, Trakl i, tancant el cercle, Paul Celan, i comprenia un món conceptual que anava des del nihilisme més adust fins a la més inquieta i desesperada recerca del transcendent a través de la paraula. Havia recollit aquesta llavor de modernitat i l'havia obligada a crèixer a través d'una mirada que es detenia igualment fascinada davant de la deformitat malaltissa dels monstres romàntics que davant de la serenitat insondable dels cànons clàssics. Andreu Vidal va saber explicar i ser del tot fidel a l'imperatiu de Rimbaud que estableix la necessitat de ser absolutament moderns. Caldrà llegir l'obra que ha deixa inèdita: un feix de traduccions de Celan, pel que sé, i un bon grapat de poemes propis. Perquè n'Andreu Vidal va aconseguir escriure alguns grans poemes, i aquesta és una cosa reservada a molt pocs. I això exigeix una mica més d'atenció en el moment de la seva mort. Una mica, si voleu, de reverència.
N'Andreu Vidal se'n fotria a bastament, d'aquest article. De manera que l'interromprè aquí i rellegiré alguns poemes de L'animal que no existeix el seu últim llibre publicat i el que més m'agrada. Després, en algun bar de la Plaça Reial de Barcelona, o de la Llotja de Palma, aixecaré una copa a la seva salut.
