La revisió del planejament urbanístic del municipi de Llucmajor amb un creixement que pot possibilitar que visquin a aquest terme municipal fins a 86.000 persones, i la polèmica urbanització a Valldemossa que segons algunes informacions significarà doblar el número d'habitants d'aquest poble de la Serra de Tramuntana, són realitats que vénen a palesar, com no acabam de sortir de l'atzucac d'un model de creixement, que no veu limitacions físiques en el territori. L'urbanisme és un intent de posar ordre i coherència en el desenvolupament de l'ocupació humana del territori; el que s'ha planificat és, en teoria, la millor opció per al conjunt de la població i la manco agressiva amb el medi natural. Tanmateix, l'urbanisme també és una forma d'intervenció pública en el mercat. Una determinada classificació d'un terreny pot fer pujar o baixar el preu d'aquest bé de manera notable. De fet, sempre hi ha hagut a l'Estat espanyol gent que ha defensat que un dels punts on calia fer incidència si es volia rebaixar els preus dels habitatges, era l'abaratiment del cost del solar sobre el que es construiran els esmentats habitatges. La darrera Llei del sòl, feta ja pel PP, és filla d'aquesta absurda concepció. I dic absurda, perquè primer de tot sembla la quadratura del cercle voler donar una solució unitària al que és indiscutiblement divers, un sòl urbanitzable que es planifiqui; segon, no és el mateix fer sòls aptes per edificar a zones amb un relatiu interès paisatgístic que fer-ho a zones que no hi tenen; i tercer, no és el mateix el desenvolupament d'un territori limitat i dedicat al turisme bàsicament (sostenibilitat), que un territori d'enormes proporcions i amb una activitat econòmica a potenciar (creixement quantitatiu). Doncs bé, tot i que l'enemic exterior ens bombardeja amb instruments legals que van en contra de qualsevol eina raonable per a les Illes Balears, cal també fixar-se en l'enemic interior. Els ajuntaments són administracions cabdals a l'hora d'establir sostres demogràfics, sobre ell descansa el pes de prendre la decisió si hem après de la història, si ens hem temut de les conseqüències negatives que ha tengut la destrucció ambiental de les zones costaneres. Pareixeria un contrasentit, que després de veure que no tenim ni aigua, ni electricitat, ni infraestructures per donar un servei europeu a tots els nous habitants i turistes que han vingut fins aquí, mantinguéssim uns instruments urbanístics ancorats en la visió unitarista a què ens referíem, i que no parteixen de la realitat pròpia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. És evident, que tenir molt de sòl urbanitzable no fa baixar el preu de l'habitatge, almanco a les Balears. Al contrari, el que es provoca és l'especulació i la creació d'expectatives. Es Canons d'Artà són un exemple de mala planificació. Per classificar sempre s'és a temps, en canvi, per desclassificar moltes vegades no. Com un municipi de la importància de Llucmajor pot tirar endavant una revisió que mantengui la concepció de fa deu o vint anys? No és una autèntica barrabassada pensar que els responsables municipals puguin aprovar creixements de fins a cinc vegades el nombre de veïnats de dret existent? Serà bonic viure a Mallorca quan hagi tanta, tanta gent que no te puguis ni remenar? No seria més raonable reduir els usos edificatoris dels planejaments, creant més seguretat jurídica i evitant desenvolupaments indesitjats pel conjunt de la població? Els residents a Llucmajor estan contents davant la sentència condemnatòria a viure en un infern de massificació? Els discursos proteccionistes són molt simpàtics tanmateix, la nostra trista veritat és que no ens adonam que quan tot sigui formigó, incomoditats i platges brutes la font inesgotable del turisme deixarà de rajar, i passar comptes aleshores ja no servirà per res.