Queden menys de cinc-cents dies perquè el món s'acabi. De fet, i si no vaig errat de comptes, en queden quatre-cents noranta dos, que són els que falten per arribar al fatídic dia del canvi de mil·leni, és a dir el dia en què alguns ordinadors recularan, de cop en sec cent anys, i per comptes de situar-se en el dia u de gener de l'any 2000, ho faran en el dia u de gener del 1900. I tot perquè fa cinquanta anys, quan això de la informàtica va començar de bon de veres, la memòria dels ordinadors era escassa i anava cara i algú va prendre l'assenyada decisió d'emprar només les dues darreres xifres per indicar l'any en el rellotge intern dels ordinadors: tanmateix faltava molt pel canvi de segle i ja és sabut allò que, qui dies passa, anys empeny.

He de confessar que, fins fa ben poc, aquest problema, conegut amb el nom del «problema del 2000», em deixava poc més o menys que indiferent, ja que estava ben convençut que era una bajanada com un temple. Però, a poc a poc, he anat llegint aquí, escoltant allà, és a dir m'he anat informant d'alguns dels detalls d'aquest problema i crec que, com tanta d'altra gent, havia menystingut el seu abast i les seves implicacions. El problema del 2000 ha posat en evidència la matusseria emprada en el desenvolupament de molts i molts sistemes informàtics. De fet, el gran problema està en tot el programari antic, vital pel funcionament d'aquests sistemes, que fa servir només dues xifres per la data i que, en el seu dia, per comptes de ser susbstituït per versions més modernes, va ser emprat com a punt de partida per fer noves versions, sense tenir en compte precisament que el nucli del sistema estava afectat pel problema del 2000. En resum, hi ha estimacions que, per aproximar-se a una solució acceptable d'aquest problema s'haurien de revisar uns 180 bilions de línies de codi! Aquest mes d'agost, la revista Wired,la de la gent connectada i en la que l'eximi Negroponte omple la darrera pàgina, dedica al problema del 2000 "Y2K, que en diuen els anglosaxons" un dels titulars de portada que, sigui dit de passada, fa girar i retgirar. Aquest titular ve a dir, pam envant pam enrera, que si vostè sabés el que els experts saben ara mateix sobre el problema del 2000, vostè també estaria ben a punt de comprar pistoles. Doncs bé, els detalls de la història són encara més retgiradors que el que aquest titular fa pensar. Experts programadors, amb més de vint anys d'experiència professional al darrera, han arribat a la conclusió que l'única solució viable per afrontar amb unes certes garanties les situacions que se'n poden derivar d'aquest problema, passen només per construir"se un refugi al bell mig del desert, autosuficients pel que fa a les fonts d'energia i amb aigua i menjar per aguantar una partida de setmanes sense subministres. Les pistoles serien per protegir-se d'aquells que no hagin estat prou previsors i es puguin dedicar a rampinyar tot el que trobin.

Aquesta és una actitud que ha de resultar ben familiar, atès que devers la dècada dels seixanta la psicosi d'un holocaust nuclear va alimentar la febre de construcció de refugis similars, amb l'afegit que havien d'estar soterrats per resistir les explosions i el corresponent nigul radiactiu que havia de durar també algunes setmanes. Aquesta és una de les diferències entre les dues castes de refugi, però l'escenari que contemplen les dues possibilitats són molt similars, tal vegada sigui pitjor el del 2000, ja que es preveu que en aquest cas hi hagi més supervivents que en el cas de l'holocaust nuclear. Hi ha, però, una altra diferència subtil entre els dos escenaris, o psicosis si ho preferiu. La primera, la dels anys seixanta, estava alimentada per no se sap ben bé qui i tothom, especialment als Estats Units, se la va prendre seriosament, fins al punt que es va arribar a prendre consciència que l'única solució efectiva era evitar que algú apretés el fatídic botó vermell. Ara, per contra, els únics que s'ho han pres seriosament són precisament els entesos, que són els que diuen que el botó vermell ja està inexorablement pitjat i que té una data fixa per explotar i que no és altra que la del dia del canvi de mil·leni. Aquests experts han optat, davant el que ells veuen com inevitable, començar a construir el seus refugis on amagar-se, ja que estan convençuts que ja no hi som a temps per arreglar"ho.

Diuen els experts, per exemple, que la xarxa de subministrament elèctric de tot el país, en estar afectada per aquest problema caurà tota ella. Aquest és un fet que donen per segur, el que no saben és la durada d'aquesta caiguda, que podria aribar a ser permanent. Si vostès creuen que això és una menudència, basta que facin un poc de memòria i recordin el que va passar l'estiu passat a les Illes, quan una fallada en una subestació va provocar la caiguda, durant hores, de tota la xarxa elèctrica. Dies sense electricitat vol dir que les càmeres frigorífiques deixen de funcionar, el que vol dir que els aliments frescs deixen de poder ser distribuïts. Per altra banda, sense electricitat uns quants dies, deixarà de funcionar el sistema telefònic, els bancs, els hospitals, els aeroports... vaja, tots els pilars sobre els que descansa el que avui coneixem com a civilizació moderna. Per consegüent, els apocallíptics estan fermament convençuts que l'u de gener del 2000 s'acaba la civilització tal i com l'entenem ara. De tota manera, convé recordar, que aquesta no és la primera vegada que algú ens adverteix de que el món s'acaba, ja que aquest és un costum que ve de molt enrera, des de la nit del temps. Però és la primera vegada que ve de part d'experts informàtics. Tot plegat resultarà que, al capdavall, tothom acaba allà mateix, l'únic que ve a canviar és l'excusa.