Les carreteres de Mallorca
Fa més de trenta anys que un grup de mallorquins s'agrupà en un col·lectiu per tal de defensar la Dragonera, amenaçada per un procés d'urbanització. Ni els més ecologistes d'aleshores no imaginaven que no fos necessari claudicar i acceptar que es construís una part d'aquesta urbanització. Però gràcies que no es va rendir l'opció que veia el tot i no només una part del mal, avui podem contemplar, admirar i gaudir d'un territori ben verge, cau de sargantanes endèmiques, fauna i flora diversa i un paisatge dels més bells de tota la Mediterrània.
Mallorca, aleshores i també ara, resta amenaçada, igual que les altres illes. La diferència és que potser ja hem fet tard. Polítics amb nom i llinatges del Consell o del Govern, com Miquel Pascual, Maria Antònia Munar i Jaume Matas, han governat i han dissenyat un desenvolupament territorial de Mallorca sargit de carreteres, autopistes, variants i tot el devastador complement d'especulació urbanístic que l'acompanya. No només n'han resultat afectats el paisatge rural de Mallorca, el seu patrimoni cultural i natural, sinó que també ha quedat malferida l'activitat agrícola i ramadera, la saviesa i personalitat dels pobles, la seva cultura, la qualitat de vida de la gent que d'un any a l'altre veu passar prop de casa vehicles a més de cent quilòmetres per hora. I a la vegada ja no troba on aparcar el seu.
Dia 5 de novembre de 2009 el Consell de Mallorca ha de votar la modificació del Pla director sectorial de carreteres de Mallorca. Aquest pla i les seves greus conseqüències per al desenvolupament territorial de Mallorca és desconegut per la gran majoria de la població. Els responsables polítics que han dissenyat aquest pla, alguns imputats en acusacions greus de corrupció per malversació de cabals públics, no creuen que el poble n'hagi d'estar especialment informat ni hi hagi de tenir res a dir, creuen que als ciutadans només els importa fer via i conduir amb plaer el cotxe particular per bons ferms ràpids. No els importa el futur desenvolupament territorial de Mallorca ni en realitat saben com acabarà tot plegat, en el millor dels casos aposten per un gran territori metropolità apte per fer grans negocis de grava i ciment, de cotxes i benzina, de grans centres d'oci o de consum, de malbaratament del poc que ens queda. És que aquesta gent, aquests polítics, no tenen fills o néts? És que només creuen en els guanys econòmics, en els doblers, que fins i tot n'han de robar a qui els paga?
És del tot necessari que els qui s'anomenen partits d'esquerra, especialment des del PSOE, votin la retirada d'aquest desgavell, d'aquest perill per a la supervivència de Mallorca i també del món, per què no dir-ho? O és que potenciar l'ús privat del cotxe, la construcció de carreteres ràpides, no és ajudar a l'acceleració del canvi climàtic que posa en perill la nostra existència sobre la terra i des d'ara la de pobles germans més vulnerables? A la torna que dissenyin un pla de mobilitat, de transport, de desenvolupament econòmic i territorial que respecti les persones i els pobles, un territori per viure-hi.
Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró.
Un cinquanta per cent molt sospitós
El decret de mínims de la llengua catalana garanteix l'ensenyament del castellà i del català al cinquanta per cent, una xifra molt democràtica. Filant prim, però, aquest decret és un inesperat enemic legal de la llengua catalana. L'explicació és senzilla: considerant que el funcionament mediàtic de la societat balear es realitza pràcticament en castellà, aquest decret retalla indirectament les aspiracions socials de la llengua catalana perquè concedeix els mateixos percentatges lingüístics a ambdues llengües, però només a l'àmbit educatiu, sense tenir en compte els desavantatges, les dificultats i les necessitats dels catalanoparlants a la resta d'àmbits possibles.
Cap persona amb dos dits de seny no pot pensar que una distribució al 50% noms en l'ensenyament afavoreixi la supervivncia d'una llengua en perill polític (amb els actuals atacs del PP, UPyD i altres partits de dreta), i en perill social (amb una forta pressió immigratòria, una sospitosa i permanent mancança de recursos econòmics per la promoció de la llengua, un teixit empresarial que passa olímpicament del tema i, mai no ho oblidem, però mai, amb més de 25 associacions diferents cridant contra la suposada imposició del català pel mig mateix de Palma). Una solució política valenta hauria d'incloure mesures com un sistema educatiu completament en llengua catalana, subvencionar l'ús social del català amb una forta partida pressupostària a fons perdut i incentivar fiscalment les empreses que s'involucrassin en la promoció de la llengua.
Malgrat les bones intencions que puguem tenir, ara per ara no hi ha cap partit polític que tongui el que cal per fer efectives aquestes mesures, encara que cap persona intel·ligent no pot dubtar que aquestes mesures posarien els ciments de la societat balear del futur. És l'única eina possible per fer front al abús mediàtic del castellà i l'esquizofrènia lingüística, tret que la minoria que vol defensar la nostra identidat es deixi influir per la llàstima i el desconsol dels que no volen aprendre català, es conformi amb aquests mínims tan traïdors, restringits i sospitosos i, sense voler, acabem tenint un cinquanta per cent de zero
Juan M. Sánchez. Palma.
