algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

Escrit metafòric. Dedicat als partits polítics

Si acceptéssim que la realitat que fa referència a una societat humana és el que més se sembla a una mar blava, tan aviat tranqui·la com embravida, és probable que el que més s'hauria de semblar a un partit polític fóra una nau envelada per poder solcar-la. La societat, en femení. En honor de la dona. El partit, en masculí. Això no és casual en aquesta metàfora. Sabem que solcador i solcat es troben només quan el cor és ple de goig i l'ànima impregnada de fort sentiment amorós. També coneixem la brevetat d'aquest encontre, palesa a la fulgent i blanca estela.

Però diré que per solcar una mar calen tres coses primordials: una nau, una tripulació i un govern que poc a res tingui a veure amb el mascaró que rau a proa. I m'oblidava del més important: tenir vent favorable. Tot això, en el suposat que el que anem a solcar sigui de veritat una mar blava, i no... una de contaminada. No estic en posició de teoritzar. Tanmateix només som, en el millor dels casos, un solcador o un solcat. Tot depenent del moment. Però si acceptam que un partit és una nau, hem d'acceptar també que és una genuïna construcció humana. I com a tal, així ha de ser tractada.

Els humans no generam coses, sinó que les construïm, podríem dir. Només la natura genera. També l'home quan es comporta com a natura. Però el més freqüent és que quan l'home crea, ho fa construint. Què és construir? Doncs fonamentalment fer, tot lligat a un temps, formar, materialitzar i ubicar quelcom ajuntant-ne les parts constituents, segons una ordenació precisa, segons un pla determinat, amb mires a la utilitat i a la funcionalitat. Tal volta amb la pretensió que algun dia l'obra, la construcció, arribi a assolir un cert significat.

Qui pot construir? Doncs... el constructor! I què és un constructor? Doncs l'ens que sap fer. L'ens generós que fon el seu esperit en el procés de donar forma a quelcom, de materialitzar allò que cerca que sigui útil i funcional. Identificant minuciosament les parts, disposant i assegurant entre elles les unions necessàries. L'ens que finalment emplaça la construcció a l'espai i en el temps, per tal d'assolir la realitat i el significat perseguits.

Què cal tenir per construir? Doncs fonamentalment temps i treball. És a dir força lligada a un camí per recórrer, a un projecte. I la tripulació? Cal que sorgeixi de l'ens constructor? Crec que seria desitjable. I molt més en els protoestadis en què probablement ens trobam, després de superar satisfactòriament l'ensinistrament en les habilitats de solcar la mar, d'envelar i d'encarar el vent. I de l'ens que té el govern de la nau, què en podem dir? De l'Honorable, en diria que no cal que sigui vist. Que basta poder sentir el seu coratge i determinació, veient com, arrossegada pel vent, la nau salta i solca amorosament la mar. També diria que el seu esperit no rau mai!, mai!, a la carassa somrient que sovint ornamenta la proa de la nau. Vos ho puc ben assegurar.

T. Bosch P. (Rebuda per e-mail).

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.