No hi ha dubte que s'ha fet allò que els popes del PSM volien per a la candidatura a les europees: anar amb CiU, PNB, BNG, BNPV i Aralar. És aquesta l'única opció que veritablement han defensat amb ungles i dents. Queden clares, doncs, pel que fa a l'àmbit dels Països Catalans les opcions nacionalistes: la de caràcter regionalista: CiU, PSM, BNV i UM i la d'àmbit vertaderament nacional: ERC.

S'ha perdut una gran oportunitat per a les Illes de poder formar una candidatura que hauria reforçat molt el nostre veritable àmbit nacional: el que formen els Països Catalans. Fixeu-vos si ho tenen clar els espanyols del PP i del PSOE, que no van gens dividits en la seva estratègia política: es presenten amb les mateixes sigles arreu de les regions espanyoles amb l'afegitó, si cal, de PSIB, PSC, PSC, PSG, PSPV, etc. Tant se val, allò que és vertaderament important és que formen un partit ben unit al Parlament espanyol o a l'europeu.

A la nostra terra, a la nostra nació les coses són, però, d'una altra manera: l'àmbit d'actuació política de CiU sempre ha estat el Principat, mai no hem vist «ingerències» d'aquests en la vida política illenca, mai no han usat la seva influència a Madrid ni a Brussel·les per defensar la nostra identitat, el nostre país, de tantes agressions i espoliacions contra la nostra identitat, economia, llengua i territori. Només des d'àmbits purament culturals o de mitjans de comunicació com TV3 o Catalunya Ràdio s'ha defensat, tímidament, la llengua comuna i poca cosa més. Al PSM, tan regionalista com la dreta catalana, ja li va bé així i per la seva banda s'ha decantant cap a un espai d'ambigüitat nacional, especialment pel que fa al concepte polític de la història, la llengua, l'àmbit territorial i el poble en clau catalana i s'ha inventat una nació balear que ja va bé al PSOE i al PP mentre aquesta no torni als seus orígens.