Opinió | Cartes al director

Carta al col·legi públic de Son Sardina

14/02/04 0:00

La seva tàctica és prou coneguda, però no per això manco efectiva. El passat dia 10 de febrer, el diari El Mundo encetava, amb el seu habitual estil de jutge i part, la polèmica (?) en relació a la iniciativa del Col·legi Públic de Son Sardina d'organitzar la jornada festiva del carnaval d'enguany al voltant de la problemàtica social del segon cinturó. Com en tantes d'altres coses, el col·lectiu educatiu d'aquesta escola demostra, una vegada més, perquè molts de professionals de l'ensenyament admiram el seu tarannà pedagògic i la seva implicació vers les necessitats reals de la comunitat, més enllà de qualsevol burocràcia o intent de manipulació per part d'aquells que, enfilats en un bon grapat de vots, s'amaguen darrere de les taules de despatx, cuirassats per un programa fred i desvinculat de la realitat més pròxima.

Els milicians de les noves «democràcies», però, no ho toleren. El carnaval, festa pagana, sempre ha significat l'oportunitat de satiritzar, criticar, fer públiques de forma festiva les queixes i els anhels de la gent senzilla del poble enfront de les institucions i del poder. I aquest poder, recordem-ho, només en èpoques de repressió, censura i dictadura, l'ha prohibit, censurat o criminalitzat. Ja els van coure les manifestacions públiques contra la guerra de l'Iraq -recordem, per exemple, l'ataquet de nervis que van patir arran de la Gala de lliurament dels premis Goya (2003). Llavors, la reclamació de pau i la condemna a una guerra injustificada i injusta (que va mobilitzar escolars de tota Mallorca) era, gairebé, insòlitament criminalitzada. Ara, que a poc a poc, s'han anant espolsant la vergonya de les espatlles, llueixen amb tot el seu esplendor.

El corc emmetzinat s'escampa i no deixarà cap racó sense rosegar. No tenen aturall; la llengua, la televisió pública, el territori, el debat, els parlaments, les escoles... Tot són àmbits d'infecció. I tenen una arma: fer callar la veu de qui protesta contra l'abús, convertint-lo en un proscrit (i a més, hem de pagar el beure!). Per això val més començar des de baix, des dels punts més dèbils. Facem callar els nins i nines, i facem de tot allò que no ens agrada un delicte.

Per acabar, i si em permeten la gosadia, a mi se m'han acudit diferents centres d'interès per a properes ocasions: la Selva Amazònica, l'Orca Willy (a veure si l'alliberam d'una vegada per totes) o, qui sap, les modalitats lingüístiques pròpies de Son Sardina i de Son Espanyol.

Amics de Son Sardina, estam amb vosaltres per dir prou.

Antoni Guasp i Balaguer. Professor d'ESO i Batxillerat. (Rebuda per e-mail).