La nit del divendres 22 de novembre era més estelada del que cabia esperar i la lluna il·luminava el camí com mai ho havíem vist.
Un grup de famílies pujàvem cap a Tossals Verds, els nins i les nines estaven il·lusionats i els pares i mares contents de veure'ls. Era una nit preciosa però, la fatalitat o el destí, o els dos plegats volgueren que en Lluís prengués un altre camí molt distint i anés per la drecera que arriba al Cel.

Ens deixà a tots ferits, crec que amb una ferida que no clourà mai. Foren moments que no voldrien recordar, que no voldríem acceptar, que no voldríem que existissin.

Són aquests el moments en què et sents desemparat, amb la sensació d'ésser el més petit del Món, de no poder fer res més que plorar, són els moments en què es mostren els herois amagats que hi ha dins les persones. Són herois que actuen sense esperar cap recompensa, que no cerquen res més que ajudar el qui ho necessita.

I sortiren els herois, la lluita fou titànica, però Déu ja havia decidit que es quedaria amb en Lluís, no es podia fer res. Amb aquest escrit volem agrair en Pep, l'encarregat del refugi de Tossals Verds l'ajuda que ens donà. Ell, que no ens coneixia, fou el qui més corregué i el qui més lluità per ajudar, el sentírem tan proper a nosaltres que no podem més que pensar que és un d'aquells herois que no haurien d'estar amagats mai, i creiem que és de justícia fer"ho saber a tothom.

Per la forma d'actuar en els moments crítics es veia que en Pep és un professional preparat en els primers auxilis, però el que vérem nosaltres aquell vespre no s'aprèn als cursets.

Quan haguérem d'acceptar la mort del nostre amic Lluís, en Pep, del que ni tan sols sabem el seu llinatge, plorà amb nosaltres, igual que havia lluitat amb nosaltres.

Gràcies Pep, heroi, amic.