‘Caminades’ de Biel Barnils

Hi ha diferents maneres de deixar testimoni de la pràctica de l’excursionisme i d’endinsar-se en els misteris de la natura. Hi ha qui escriu fil per randa tot allò que veu i tot el que pot sentir, de manera pràcticament calcada a la realitat, i qui enfoca aquesta realitat amb un prisma nou, personalíssim, més divagatori i somiador. Amb Caminades. Dietaris de viatges a peu (Lleonard Muntaner, 2024), ens trobam en aquesta segona possibilitat. Biel Barnils ens convida a un periple que transcendeix la geografia física per endinsar-se en una cartografia íntima, lírica i sovint delirant del territori i de la mirada. El llibre recull les anotacions sorgides de diverses excursions a peu realitzades entre 2013 i 2023, un arc temporal de deu anys que travessa paisatges, estats d’ànim i fins i tot dimensions perceptives entre surrealistes i kafkianes.

El punt de partida és l’Alt Camp, però el viatge s’estén pel Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Priorat… fins a culminar, de manera gairebé circular i miraculosa, al Ripollès, després d’un breu episodi hongarès que afegeix un contrapunt de desubicació fascinant. El que fa realment singular aquest recull és la manera com Barnils travessa l’espai. No camina només pels camins: hi divaga, hi delira, hi flota. La seva prosa és (im)precisa en la descripció de senders, llogarets i abismes, però aquesta (im)precisió no serveix tant per documentar com per evocar i suggerir. Els llocs, els paisatges i les persones apareixen deformats per una lent d’estranyesa, com si només fossin plenament reals dins el món perceptiu del narrador. Això dona lloc a moments d’un surrealisme encisat, en què la natura parla i els éssers humans adquireixen contorns grotescos o místics.

El text està travessat per referències cultes i populars que no desentonen, sinó que s’integren amb naturalitat en el flux del relat: poemes de J.V. Foix, cançons de Roger Mas, ecos de Moncada, Hac Mor i d'altres esperits indòmits i brillants. La frontera entre l’observació i la imaginació es dissol. Barnils no es limita a narrar el que veu; interpreta, recrea, conjura. Llegir Caminades és transitar en paral·lel amb un viatger que no busca l’arribada, sinó l’espurna màgica de cada instant. És deixar-se perdre —i trobar— per camins secundaris del món i de la consciència. Un llibre que deixa petjada.