El poder destructiu de l’«energia»

En els darrers anys, l’«energia» ha ocupat un lloc central en els principals debats que cerquen solucions a l’imminent col·lapse climàtic cap on va el món. Des de la «transició energètica» i les «energies netes» fins les crítiques estructurals que qüestionen «per a què» i «per a qui» es produeix l'energia, tot forma part d'aquest debat. Tanmateix, és necessari donar una passa enrere i reflexionar sobre la pròpia idea d’«energia».

El consum d’«energia» està augmentant a tot el món. I això no es deu a que a la fi l'electricitat hagi arribat als centres de salut i educació, o als centres de processament de la producció de petites comunitats agrícoles a zones aïllades del sud global. Aquest augment va impulsat per el consum de grans empreses, sobretot en el sector de les tecnologies de la comunicació i la informació, que controlen els anomenats centres de processament de dades. Aquests centres no només recullen tota la informació dels telèfons cel·lulars, sinó també dades molt més complexes de tecnologies a les que es consideren «innovadores», com la intel·ligència artificial.

Malgrat al discurs de la «transició», el que ocorr és una superposició de matrius energètiques. És a dir, l'augment del consum d’«energies renovables i netes» no ha reduït l'extracció de combustibles fòssils. A la vegada que el 2024 les emissions de CO2 i la temperatura global marcaren nous rècords, les indústries del petroli, el carbó i el gas natural mai havien estat tan grans; estan en plena expansió. Aproximadament el 96% de les empreses del sector de petroli i gas cerquen noves reserves, i el 40% de les empreses del sector de carbó desenvolupen o extreuen carbó a mines noves. Des de 2022, els accionistes d'aquestes empreses varen percebre 111.000 milions de dòlars en dividends, 158 vegades més que el que varen prometre a les cimeres climàtiques per els països més vulnerables enfront al caos climàtic.

Avui en dia, aquest «model energètic» -i la pròpia idea d’«'energia»- es vincula directa o indirectament a quasi totes les amenaces que pesen sobre les comunitats dels boscos. Moguts per l’«energia» o en la seva recerca, diversos projectes -d’«'energia» «neta» o no- expulsaren comunitats i pobles dels seus territoris a trobar recursos energètics.

Aquests projectes inclouen les plantacions d'arbres per a produir «energia» i suposadament reduïr l'excés de CO2 a l'atmosfera; projectes d'empreses d'«energia» del Nord global que passen a controlar els boscos a la recerca de «crèdits de carboni», «re-colonitzant» territoris de comunitats que viuen dels boscos; l'extracció de nous jaciments de petroli i gas i mines de carbó; la promoció de monocultius de soja o palma oliera per a produir agrocombustibles, inclòs el bioquerosè; una nova onada de construcció de grans preses hidroelèctriques suposadament «netes» i les infraestructures per a transportar aquesta «energia», com les línies de transmissió; i clar, la frenètica carrera a la recerca dels minerals considerats essencials per a la «transició energètica», que a la seva majoria es troben a boscos i selves.

Els timids avenços aclamats per algunes organitzacions ecologistes europees, com la recent llei antideforestació de la Unió Europea, empal·lideixen davant aquesta realitat, on les més grans corporacions del món fan tot el possible per mantenir el model «energètic». Segueixen posant en marxa a tota velocitat un sistema de producció destructiu i violent, que necessita cada vegada més terres i boscos per a produir més i més «energia».

En aquest context, no n'hi ha prou en donar suport a les lluites de resistència de les comunitats que viuen dels boscos i de les seves organitzacions aliades. És imperatiu reforçar una altra forma de resistència: la resistència front al mateix concepte d’«energia». No només perquè aquesta lluita és menys visible, ja que la lideren els pobles i les comunitats que solen estar aïllats dels grans sistemes energètics, sinó també per ser clau en el debat sobre la crisi climàtica.

Els pobles i les comunitats que s'oposen al concepte d’«energia» tal i com ho coneixem, proposen altres conceptes, perspectives i experiències del que és l’«energia» -si és que utilitzen aquesta paraula. El que proposen és una altra forma de ser en el món. Proposen un món molt distint del món capitalista, contínuament «endollat»; proposen un món que de fet ens permeti superar l'actual caos climàtic.

Plantejar una reflexió sobre el concepte mateix d’«energia», com s'ha introduït a la ment de la gent com l'únic mode possible d'entendre-la. Així, la única forma de viure seria comptar amb abundant «energia». Això és precisament el que ha donat lloc a la societat actual, totalment dependent de l’«energia» i del petroli, i a tots els problemes que es deriven d'aquest model energètic que ja coneixem bé.

La matriu del problema: s'ha de parlar d’energia

L'arrel de la crisi climàtica que vivim no és a la matriu energètica, sinó en la pròpia lògica del que s'entén per «energia». Encara que avui ens resulti difícil d'imaginar, la noció d'energia no sempre existí. Es creà amb un fi molt concret: l'acumulació de capital. Mentre seguim naturalitzant l'«energia» com un recurs essencial per a la vida humana, mai ens enfrontarem a les vertaderes causes del col·lapse climàtic que estam vivint: un sistema social dissenyat per a concentrar riquesa.

Hem de debatre la pròpia idea d’«energia», perquè potser sigui la peça central per a fer front al caos climàtic que vivim actualment. Al cap i a la fi, el propi Premi Nobel de Física Richard Feynman declarà: «A la física actual, no sabem què és l'energia»: l'origen d'una guerra de mons i cosmovisions que ha deixat un rastre de destrucció, violacions i injustícies.

Són molts els pobles que ni tan sols utilitzen la paraula «energia» per a concebre els seus mons. Però podríem anomenar «energia» a totes les formes de mantenir la vida d'aquests pobles i comunitats que habiten els boscos, riberes, sabanes i altres territoris. Quan el blat de les índies creix a la llum del sol; quan es recull llenya i es crema per torrar un peix; quan es menja aquest peix i els consumeix i transforma en nutrients; quan el vent o el riu mou un molí; o fins i tot quan s'utilitza foc per a connectar-se amb el món espiritual. Aquesta energia és present en els més diversos processos quotidians de supervivència, tant d'humans com de no humans. Per a cada entorn, per a cada estació, cada cultura, hi ha una forma diferent de generar «energia» per a viure.

Per altra banda, tenim al «poble de les mercaderies» -com el pensador i xamà indígena yanomami, David Kopenawa, anomena, entre altres, a la societat capitalista- que utilitza l'«energia» com una forma més d'acumulació. Aquesta energia ignora els cicles de la natura i la diversitat cultural. Converteix la natura en un «recurs»: els rius, el vent, la llum del sol i, és clar, els materials orgànics com el petroli, el carbó i el gas natural. En aquests casos, el centre de l'energia no és la subsistència, sinó aquesta malaltia tan pròpia del capitalisme: la insaciable cobdícia dels doblers. I aquesta «guerra de mons» té lloc precisament quan, moguts per l'energia i en la seva recerca, el poble de les mercaderies avança sobre altres pobles, generant greus violacions.

Per a molts pobles originaris, la paraula té un valor sagrat. Allò que es pronuncia té incidència sobre el món i el poder de fer que les coses succeeixin. Per això és fonamental reflexionar sobre la invenció d'aquesta idea específica d’«energia», perquè d'aquesta paraula va néixer un món nou.

El món creat per l’«energia»

Encara que avui en dia resulti difícil imaginar-ho, la idea de l'energia no sempre ha existit. El concepte d'energia tal i com ho coneixem fou inventat al llarg del segle XIX per homes blancs del nord d'Europa, en plena Revolució Industrial. L'origen d'aquest concepte es troba a la «Llei de la Termodinàmica», formulada en la seva major part per enginyers vinculats a la indústria dels combustibles fòssils a la societat capitalista. Això, per sí sol, ja ens diu molt. Com tots els invents tecnològics i científics, aquest tampoc es neutral: té a veure amb qüestions racials, de gènere, ideologia i aliances polítiques i econòmiques.

L'energia no és una cosa que es va «descobrir». De fet, hi ha registres que donen testimoni de troballes de petroli i gas natural a diferents èpoques i llocs al llarg de la història de la humanitat, sense que la idea d’«energia» arribés ni tan sols a somniar-se. Aquesta idea específica d'energia sorgí a les societats industrials quan els empresaris se'n donaren compte que podien utilitzar els combustibles fòssils per augmentar la productivitat de les màquines, controlar la força de treball i acumular capital. I és precisament a partir de les característiques d'aquests combustibles fòssils i del seu ús massiu per part de les indústries que sorgeixen les teories que donen origen a la idea de l'energia.

Una de les principals característiques d'aquests combustibles és que les reserves de matèria orgànica (carbó, petroli i gas natural) són com milions d'anys de llum solar fossilitzada. Per tant, tenen un altíssim poder de combustió. Per donar-se una idea, un estudi assenyalà que la quantitat de combustible fòssil utilitzat a tot el món el 1997, fou equivalent a la llum que totes les plantes del planeta utilitzaren per créixer durant més de 400 anys.

A més de tota la seva potència, els combustibles fòssils aportaren altres avantatges a una societat àvida per acumular: eren abundants, fàcilment transportables i emmagatzemables. Així, fou possible accedir a grans quantitats d'aquests combustibles i mantenir les màquines en funcionament independentment dels cicles de la natura. De la trobada de la societat industrial capitalista i les seves recents inventades màquines de vapor, amb aquests combustibles, que va fer sorgir la història que tots coneixem: l'avanç sense precedents del capitalisme i la seva colonització.

Vegem un bon exemple per il·lustrar aquestes connexions. En aquest mateix segle XIX, a la costa d'Àfrica Occidental, els comerciants anglesos pogueren navegar per primera vegada per alguns trams del riu Níger, a pesar de les corrents i els vents desfavorables, perquè anaven a bord d'un vaixell de vapor. El motor alimentat per carbó va dur la colonització europea a llocs on mai hauria arribat amb vaixells de vela. Des de llavors i fins a l'actualitat, empreses anglosaxones exploten a gran escala en aquesta regió fonts de combustible com l'oli de palma i el petroli.

I com encaixa la idea de l'energia en aquesta història? Va servir com un vestit atractiu, aparentment neutre, que va permetre al capitalisme industrial depredador avançar de forma accelerada i a prova de qüestionaments.

Rere la teoria de la termodinàmica, l'energia passà a entendre's com una «cosa», una cosa abstracta, d'aplicació universal, que podia quantificar-se i, per tant, comercialitzar-se. És més, passà a considerar-se un recurs essencial per a la vida humana. S'obrí el camí perquè les elits econòmiques d'una societat insaciable s'organitzassin al voltant a aquesta nova necessitat que ells mateixos crearen i que, clar, ells mateixos suplirien: l'energia.

Vegem un poc millor com va succeir això. Es va passar a considerar que l’«energia» és una substància abstracta, sense tenir en compte la relació que té amb els contexts naturals i socials del seu origen. Es pot produir, transportar, emmagatzemar en grans centrals elèctriques (o en petites piles) i distribuir-la sense que sigui visible la relació que hi ha entre el seu consum i els seus processos de producció.

Això impulsà la societat capitalista de diverses maneres. Va permetre que les fàbriques funcionassin a qualsevol banda i durant les 24 hores del dia. A més, va fer que l'energia es tornés accessible a gran escala per a un gran nombre de llars, ampliant el mercat consumidor i creant un nou estil de vida dependent de l'energia. Aquesta abstracció també va fer que la producció d'energia es convertís en una cosa mistificada, és a dir, les «persones comuns» ja no coneixen les tècniques amb les que es produeix l'energia i es tornen cada vegada més dependents de les empreses energètiques. Degut al seu caràcter abstracte, també resulta més fàcil consumir-la sense qüestionar-se molt. Potser les nostres societats reaccionarien d'una altra manera si poguessim establir una relació directa entre cada botó que pulsam i la destrucció d'enormes àrees de bosc que amenacen les comunitats i pobles que viuen d'elles per a l'explotació de mines de carbó, jaciments de petroli, mines de liti o parcs eòlics.

Aquesta «energia» es considera universal perquè permet convertir i comparar diferents forces: la força de l'aigua, la força muscular d'un bou, la força del vent, el calor de la fusta cremant-se en una foguera, el calor dels combustibles fòssils, la llum solar, etc. Tot s'ha convertit en «energia». Amb això, passà a entendre's determinades característiques geogràfiques com fonts d'energia i començà a mesurar-se la natura com «recursos naturals» transaccionals. Un riu amb una caiguda pronunciada del que no s'extreu energia; un jaciment de carbó, liti o urani que no s'explota, una regió amb vents constants sense un parc eòlic: tot això va passar a considerar-se com a «recursos naturals» tudats.

En el seu afany per trobar noves fonts d'energia, les multinacionals i els governs del «poble de les mercaderies» examinen els mapes a la recerca de nous territoris d'on extreure recursos naturals segons els seus interessos econòmics. L’«energia» és el negoci en sí mateix, però també el combustible que fa girar a tota velocitat els engranatges de la societat capitalista industrial.

Sota aquesta atractiva disfressa que els ha deixat el concepte d’«energia», poden moure els seus negocis com si es tractés d'una suposada «missió humanitària». És a dir, satisfer la creixent demanda d'energia i fer arribar aquest bé a tot el món -i fins i tot les Nacions Unides passaren a considerar l'accés universal a l'energia com un dret fonamental de la humanitat. Amb això, de forma ràpida (impulsats per l'energia fòssil, hidràulica, solar i eòlica), envaeixen i intervenen en els diversos mons d'altres pobles amb els que comparteixen el planeta.

La col·lisió de mons: la violència moguda per l'energia

Per a molts pobles, el primer contacte amb el món dels blancs fou i continua sent aterridor, com a mínim. Per regla general, aquesta trobada es produeix de forma violenta, quan els colonitzadors envaeixen els seus territoris i els devasten a la recerca de «recursos naturals». Des de que els colonitzadors començaren a moure's per l'energia, es va fer cada vegada més difícil frenar-los i fins i tot expulsar-los dels territoris que envaeixen.

A Nigèria, els pobles indígenes Ogoni, Ikot Ada Udo, Oruma i Goi, per exemple, han vist els seus rius i estuaris destruïts per l'extracció petrolífera a gran escala rere l'arribada d'empreses multinacionals. El 2013, Shell fou condemnada com a responsable d'alguns d'aquests impactes. Tan mateix, actualment altres empreses com Chevron Corporation, ExxonMobil i l'estatal nigeriana NNPC segueixen operant en aquestes zones, amb plans d'inversions multimilionàries en exploració petroliera a la regió del Delta del Níger per els propers anys.

També podem parlar dels pobles indígenes Cofan, Siona, Secoya i Waorani, situats al nord de la regió amazònica, a Equador, a més dels Napo-kichwas i vàries famílies Shuar que també viuen en aquesta zona. Tots ells van veure el seu món ser devastat violentament per la petrolera estatunidenca Chevron Corporation -llavors Chevron-Texaco. Durant 26 anys, l'empresa va extreure més de 1.500 barrils de petroli i abocà enormes quantitats de residus tòxics a l'entorn. És difícil imaginar l'impacte que pot tenir una cosa de tal magnitud.

«Ens fa molta ràbia quan cremen arbres, destrossen la terra i contaminen els rius. Ens fa molta ràbia quan les nostres dones, els nostres fills i vells moren contínuament per la invasió de les epidèmies. No som enemics dels blancs. Però no volem que venguin a treballar als nostres boscos perquè no hi ha forma de compensar-nos per el valor que destrossen aquí». Aquestes paraules de Davi Kopenawa se sumen a les veus dels líders de diferents pobles que s'han aixecat per defensar els seus territoris.

La llista de pobles i territoris que han estat envaïts és extensa. Però la col·lisió entre aquests mons tan diversos i el món dels blancs sempre guarda moltes similituds. Les diferents concepcions sobre què és l'energia per aquests pobles i quin és el seu significat per els blancs són al centre d'aquest conflicte.

Energies diferents per a mons diferents

Antônio Bispo dos Santos, el Nego Bispo, pensador brasiler d'una comunitat rural quilombola, defensa com estratègia contra-colonial subvertir les paraules dels colonitzadors. Per això va decidir donar-li un nom a l'energia com la conceben els pobles: «energia orgànica». Explica que aquesta era l'energia que movia les carretes dels bous amb les que anava a la ciutat. Per a ell, «allò orgànic és tot allò al que totes les vides puguin accedir. Allò que no poden accedir és mercaderia, ja sigui amb verí o sense verí». L'energia orgànica respecta les diferents vides i cultures i està directament vinculada a la natura i el seu entorn.

En contraposició, Bispo suggereix que l'energia del colonitzador és l’«energia sintètica», en observar el nou colonialisme de la «transició energètica» que arriba a la seva comunitat i, amb gegantescos parcs eòlics i panells solars que han fet fugir tots els éssers vius, s'endú «el vent i el sol que transformen sintèticament en energia elèctrica». Per a ell, els colonitzadors sempre cerquen transformar tot en «sintètic», és a dir, sempre volen uniformitzar-lo tot, que tot sigui igual. Segons Bispo, els colonitzadors fan això perquè no suporten la diversitat de cosmovisions, són «cosmòfobs», afirma.

Allò «orgànic» enfront a allò «'sintètic», com planteja Nego Bispo, ens ajuda a comprendre un poc millor la diferència entre aquests mons i quines són les energies que els mouen. Segons la cosmovisió de la societat capitalista industrial, la humanitat és universal, això és, única, a l'igual que la seva «energia sintètica». I els drets humans, que els homes blancs inventaren per solucionar els problemes que ells mateixos provoquen, garanteixen a tota la «humanitat» el dret a desenvolupar-se com ells. Però no consideren que hi ha pobles amb altres cosmovisions que potser no vulguin ser com ells. Al contrari, valoren negativament els modes de vida «desenvolupats» per aquesta societat industrial àvida per acumular coses i totalment desconnectada de la natura.

En realitat, quan els països rics industrialitzats duen allò que ells anomenen «desenvolupament» a altres pobles, sempre ho fan per explotar els seus recursos i enriquir encara més als que ja són rics. Expropien les vertaderes riqueses d'aquests altres poble -els seus territoris i la natura- i els «inclouen» en aquesta «humanitat universal» en condicions de pobresa. Passen a ser considerats pobres mancats de sabates, de cases de maçoneria, de menjar enllaunat, d'energia, i un llarg etcètera. Totes aquestes mancances, per regla general, són coses que s'ha de comprar amb doblers. És a dir, aquest «desenvolupament» no és més que el vell i conegut «colonialisme». I l’«energia» també forma part d'aquest «paquet civilitzatori» de la societat industrial capitalista per «incloure» a altres pobles.

Però aquesta «energia sintètica» no és necessàriament una cosa que necessiten tots els pobles. Com va dir Davi Kopenawa: «A nosaltres ens basta amb el poc que tenim. No volem arrabassar els minerals de la terra, volem que el bosc sigui sempre un lloc silenciós i que el cel romangui aclarit per a poder veure les estrelles quan cau la nit».

A l'igual que el poble Yanomami del que Kopenawa forma part, molts d'aquests altres pobles viuen bé amb el seu estil de vida que ofereix l’«energia orgànica», per emprar el terme que proposa Nego Bispo. Estan acostumats a tenir les coses que ells mateixos poden fer i per els que no han de pagar. A fer allò que correspon durant la temporada de pluges i el que toca durant la temporada de sol. A treballar al ritme de la natura i produir el que és prou per a dur una vida sana i sense molts de bens materials. Alguns pobles desenvolupen fins i tot sistemes per a generar «energia orgànica» amb el que hi ha al seu voltant, amb el que ofereix la natura. Desenvolupen sistemes de biocombustors, o petits molins impulsats per la força dels rius o del vent, entre altres formes de generar «energia» amb autonomia i dignitat.

I, en realitat, molts d'aquests pobles descriurien als blancs amb pena i llàstima. Les llums i els aparells tecnològics que molts blancs solen ostentar com trofeus no desperten enveja en tots els pobles, al contrari del que ells creuen.

Kopenawa, amb la seva veu forta que ressona des del més profund de la selva amazònica, parla un poc sobre això, una cosa amb el que molts altres pobles segurament estarien d'acord. «Però els blancs són gent molt diferent a nosaltres. Han de creure's molt llestos perquè saben fabricar un munt de coses i ho fan sense aturar», i continua: «La seva ment està concentrada en els seus objectes tot el temps. No deixen de fabricar-les i sempre volen coses noves. Per això, no deuen ser tan intel·ligents com creuen que són».

Des del seu llogaret, la líder guaraní Mbya, Jerá Guarani, fa una provocació al poble del món desenvolupat i convida als blancs que es diuen «civilitzats» a «convertir-se en salvatges, a convertir-se en persones no civilitzades, perquè totes les coses dolentes que estan succeint en el planeta Terra són obra de persones civilitzades, persones que, en teoria, no són salvatges».

La solució no pot venir del problema

Des de la invenció del concepte d'energia fins a l'actualitat, s'ha cremat molt combustible fòssil per a generar energia. L'ús excessiu d'aquest combustible s'assenyala com el principal responsable del caos climàtic que vivim. Però l'atractiu desfrès del concepte d’«energia» -la sintètica- l'eximeix de tota responsabilitat en aquest escenari apocalíptic on ens trobam. No només no se l’assenyala com a culpable, sinó que encapçala totes les suposades solucions a la crisi climàtica presentades per qui més contaminen: «transició energètica», «energia neta», «energia verda», «solucions» són una part important del problema.

Potser que alguns pensin que, en reemplaçar el combustible fòssil per l’«energia verda» i posar en marxa la tan anunciada «transició energètica», hi hauria temps per a frenar l'escalfament global. Però s'equivoquen. Diverses investigacions assenyalen que l'augment de l'ús d'energies «netes» no ha donat lloc a una reducció significativa de l'ús de combustibles fòssils, sinó tot el contrari. Les dades assenyalen que, a pesar de tots els acords climàtics, els governs, els bancs i els inversors institucionals segueixen invertint bilions de dòlars en el desenvolupament de combustibles fòssils i que aquest sector creixerà exponencialment fins al 2050.

A més, la suposada «energia verda» es genera a costa del sacrifici dels territoris de pobles que viuen en els boscos, a les aigües i sabanes, entre altres. En aquests territoris es troben els jaciments de liti per a produir bateries de cotxes elèctrics, la fusta de balsa per a produir les hèlixs de les turbines eòliques, les immenses àrees desforestades per a produir monocultius de agrocombustibles, per citar només alguns exemples. La base d'aquestes «energies verdes» es troba, per regla general, en la destrucció dels territoris del Sud global per abastir d'energia al Nord global. I aquesta devastació també intensifica l'escalfament global.

En aquest context, alguns podrien suggerir com a solució l'augment de l’«eficiència energètica». És a dir, productes que consumeixin menys energia, el que suposadament reduiria la demanda global de la mateixa. Tanmateix, allò que mostren varis estudis és que aquests canvis tecnològics solen portar a un major consum absolut d'energia, degut a l'incentiu a la producció, al consum i a l'expansió de la infraestructura que porten en sí. Un exemple d'això és que la demanda d'energia augmentà més ràpidament en els sectors que registraren un major augment de l'eficiència: el transport i el consum energètic a les llars.

L'arrel de la crisi climàtica que vivim no està en la matriu energètica, sinó en la pròpia lògica de l’«energia» i el seu us per a beneficiar a les elits de la societat capitalista industrial. L’«energia sintètica» no només mou les màquines d'aquesta societat, sinó que és la base de la cosmovisió d'aquest «poble de les mercaderies». I li ha deixat al colonialisme un atractiu desfrès de «dret» universal i inqüestionable.

Per a poder plantejar una proposta seriosa per a superar la crisi climàtica, s'ha de qüestionar la pròpia idea d’«energia». Són molts els pobles amb altres cosmovisions que duen anys treballant per demostrar que hi ha altres camins possibles. S'ha de donar suport a les lluites quotidianes de les comunitats contra tots els projectes destructius d'«energia», ja sigui fòssil o «verda». Més encara, s'ha de reforçar la recerca de fonts d’«energia orgànica» que enforteixin l'autonomia dels pobles.