Contra la desigualtat social

Contra la desigualtat social i en defensa del «pensament lliure». Jean-Jacques Rousseau publicà l’any 1755 l’anomenat Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes que prèviament havia presentat, sense gaire èxit, a l’Acadèmia de les Ciències de Dijon. Es tracta d’un dels textos més punyents i clarividents del segle XVIII, el segle de les llums, que aborda un dels temes més controvertits i alhora actuals: Per què i com es fonamenten les desigualtats entre els éssers humans?

El llibre, que ara podem gaudir de nou en català gràcies a una magnífica traducció de Georgina Solà, aborda els orígens de la desigualtat des del punt de vista de la hipòtesi del «bon salvatge» o «home natural», que s’hauria corromput al llarg d’un procés històric en el qual, una de les fites importants de la ruptura, és el sorgiment de la propietat privada. Així, el sorgiment de la propietat privada, el sedentarisme i l’origen de la família, haurien «corromput» les disposicions naturals humanes, centrades en el goig d’un mateix i la pietat envers els altres, transformant-les en tendències egoistes que duen a la propensió de la crueltat.

Rousseau, que sempre defensà la llibertat com a valor central, és conscient que aquest procés antropològic és irreversible, però apel·la a la necessitat d’intentar desfer-se de les cadenes de la civilitat i la civilització que no ens deixen pensar com a éssers lliures. Les ‘propietats’ dels éssers humans i el món civilitzat no són realitats purament naturals, sinó que són fruit d’un procés de «perfectibilitat» desenvolupat al llarg dels segles i que, en el fons, ha arribat a encadenar-nos. Cal que ens alliberem, però no a través de civilitat, sinó retornant a un pensament natural que apel·li a les disposicions arcaiques inscrites al fons dels nostres cors.

No debades, aquest Discurs de Rousseau s’ha considerat com una de les actes fundacionals de l’antropologia i l’etnologia modernes, i autors com ara Lévi-Strauss han invocat l’obra rousseauniana per a reivindicar el «pensament salvatge» i la vàlua cultural de les societats considerades, des del punt de vista de la civilització dominant, com a «primitives». De la mateixa manera, Deleuze i Guattari consideren que Rousseau hauria aconseguit alliberar l’inconscient dels fantasmes de l’home civilitzat i haurien arribat a afirmar que «l’inconscient és rousseaunià».

Sigui com vulgui, aquest punyent Discurs és una fita del pensament modern que insta els lectors de tots els temps a fer ús de la seva raó en vistes a alliberar-se de les cadenes d’un suposat progrés que, en el fons, només ofega les tendències naturals humanes. Un text d’una extrema vigència que, en una propera ressenya, compararem a Els somiejos del passejant solitari que acaba de publicar l’editorial Adesiara. Ja ho sabeu, aquest estiu, deixau-vos endur per les meditacions alliberadores d’aquest pensador maleït.

L'apunt

Un il·lustrat a contracorrent

Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) fou un escriptor, filòsof (encara que ell no s’hi considerava), teòric de la música i botànic francosuís. És considerat un dels grans pensadors de la il·lustració i les seves idees polítiques i socials van ser el preludi de la Revolució Francesa. Cal destacar els seus conceptes de llibertat individual, igualtat social entre els individus i les seves aportacions en el camp de l’educació, idees que van allunyar-lo dels seus contemporanis il·lustrats i que van fer que la seva obra fos polèmica i perseguida. Podem destacar obres com l’Emili o l’educació, Del contracte social, les Confessions o Els somiejos del passejant solitari, que, a través d’una prosa explèndida, assemptaren les bases de tota una modernitat a contracorrent.