Una temporada a l’infern

Quan parlam de Rimbaud, de seguida ens envaeix la imatge del jove talentós i rebel que escriu per una mena de pulsió ancestral, guiat per una mà divina i un cor afamegat de vida. Gràcies a la traducció minuciosa i vibrant de Jaume Galmés, ens arriba una nova traducció al català d’Una temporada a l’infern (Revista Superna, 2025), d’Arthur Rimbaud. Aquest obra és, sens dubte, un dels crits més ferotges i lúcids de la modernitat poètica. Editada per primer cop el 1873, emergeix de les brases d’una vida viscuda a la intempèrie, una vida d’excessos i tribulacions en la qual Rimbaud –amb només dinou anys– va escriure la seva pròpia caiguda, el seu propi evangeli negre. Rimbaud no només va anticipar l’avantguarda: la va provocar, la va fer inevitable.

Amb aquest llibre d’aires autobiogràfics i alhora visionaris, el poeta s’endinsa en una confessió que és càstig i revelació, ruïna i apoteosi. Galmés, amb un català ple de tensió i lirisme, restitueix la fúria i la densitat filosòfica del text original. La seva versió no només tradueix: recrea, ressuscita l’alè convuls de Rimbaud, com un eco en la llengua pròpia. El lector hi trobarà un infern íntim, personal, però també una denúncia devastadora del món burgès, de la moralina religiosa, de la hipocresia social de l’època. La veu que escriu és una criatura escindida, que transita per l’excés, per l’embriaguesa mística, per la dissolució del jo. Hi ha deliri, sí, però també lucidesa: Una temporada a l’infern és una reflexió punyent sobre la condició humana i els seus límits inabastables, de fronteres difuses i disforges.

La revista Superna, amb aquesta edició, no només rescata una joia de la literatura universal, sinó que fa justícia poètica: el català acull, novament, però aquesta vegada amb una veu pròpia i singular, l’infern d’un dels grans revolucionaris de la paraula. Després de les passes inicials, entre d’altres, de Brossa o Palau i Fabre, la veu de Rimbaud troba ara un nou ressò, colpidor i d’una potència fulgurant. Una lectura que no deixa indiferent, que sacseja, que crema en la nit més fonda i esquerpa. Un clàssic modern, traduït amb passió i amb tremp poètic. Com deia Rimbaud: «Cal ser absolutament modern».