‘Vitralls’ de Lluís Calvo

El fet de ser un escriptor prolífic i mantenir sempre elevat el llindar de la qualitat no és bo de fer. I encara menys quan es toquen diversos gèneres literaris. Lluís Calvo és d’aquests autors que treballen de forma constant, incansable, però que sempre ens regalen un producte de primera. Vitralls (Proa, 2025), el darrer llibre de l’autor de Sant Cugat, és una obra de fondària tel·lúrica i resplendor interior, un viatge líric que es desplega com una cartografia de l’esperit en comunió amb el món natural.

El poemari s’enceta amb una sèrie de cançons i una cobla que evoquen els trobadors antics, però que en mans de Calvo esdevenen camins de retorn a la matèria primera del jo. A través d’un llenguatge rimat i seductor, el poeta ens condueix per senders boscosos i muntanyencs, paisatges que són alhora memòria i mite, llocs íntims preservats talment tresors que esperonegen el jo poètic. Aquest itinerari poètic s’enriqueix amb presències màgiques —endevinaires, roques totèmiques, espais sagrats— que dialoguen amb una reflexió ontològica i visionària, d’una profunda intensitat vital. La lírica esdevé encanteri i filosofia: «No hem de ser / el que fem, / sinó fer el que som». En aquest vers s’hi concentra l’essència d’un llibre que cerca, a través de la paraula precisa i esmolada, una veritat anterior a tota definició, una nova manera de dir i de sentir.

A la secció Sortilegi, la veu es fa més nua i precisa, de caire conceptual, amb versos trencats, essencials, que actuen com llavors de pensament i revelació perquè el lector pugui tastar-ne el fruit. És aquí on l’escriptura de Calvo mostra la seva capacitat d’evocació amb pocs traços, com un vitrall que filtra la llum justa per il·luminar l’interior. El llibre culmina amb un gran poema-riu de to èpic, una proclama d’abast existencial que ens arrossega pels revolts i les giragonses d’una odissea de ressons mítics, tant personal com referida a la tribu. Hi ha una llum, i una roda que gira i gira, i una força germinal en els ulls i en les veus, i una torre i el bosc i el llac, i la mort que també és la vida perquè el cercle mai no s’atura… Hi bateguen l’amor i la pèrdua, la natura i el paisatge, el retorn i l’infinit. Calvo, com un Virgili contemporani, guia el lector per camins d’alta volada espiritual, tot fent de la paraula una alquímia que transforma, que il·lumina. Aquest és un llibre d’una bellesa radical, que s’abeura d’un llenguatge riquíssim, on el poema es transforma en revelació i compromís.