Com voleu, germans, que canti, si el cor meu va atribolat? Si no som es que solia, en tenc fonament sobrat. Així comença una de les cançons més emotives del mític grup eivissenc Uc que narra el dolor que sent un pretenent quan es veu obligat a separar-se del seu amor. Segurament Luis García Plaza podria fer seva aquesta lletra després de l'esglai que li va suposar ser destituït com entrenador de l'equip. En aquestes línies només trobareu gratitud per l'extraordinària tasca realitzada per ell durant la temporada passada així com el reconeixement de la justa destitució d'aquesta.

Així doncs, volia iniciar aquest escrit de la mateixa manera que ho escrivia el grup pitiús: Com voleu, mallorquinistes, que escrigui, si el cor meu va atribolat? Si no som es que solia, en tenc fonament sobrat. I aquest fonament és, com no podia ser d'altra manera, la situació que pateix el nostre Mallorca. Un disgust rere un altre sense deixar espai per una mísera esperança. Una derrota darrera una altra que no ens permeten poder agafar aire per mantenir un fil d'il·lusió. Decepció rere decepció que ens condueixen a les més grans de les tristors: una pèrdua de categoria que sembla inevitable i ineludible. El meu cor mallorquinista ja no té la capacitat de viure en constant estat d'esglai i aquell somni d'ascens s'ha convertit ja un malson repetit.

Despertar d'aquesta angoixa seria l'anhel més desitjat però un repte difícil. Semblava que a la nostra institució tothom estava hivernant, però després de caure en el forn crematori de la classificació hi ha hagut un moviment en forma de canvi d'entrenador. Una reacció que arriba tres mesos tard i que no és garantia d'èxit. Però era el que tocava i no admet discussió. Javier Aguirre és l'escollit per treure'ns del fang on estem instal·lats. A priori, una bona elecció per perfil i experiència en conviure amb el risc i els esglais. Potser, com diu un amic meu, tàcticament està més caducat que un paquet de celtas, però l'element motivador serà clau. Tornar la fe a l'equip i l'afició és la base a partir de la qual construir el darrer pont possible cap a la salvació.

Fins avui moltes han estat les errades comeses a la gespa, a la banqueta i als despatxos. Però absolutament res fa aparèixer a la propietat malgrat que sembla que està previst que arribin aviat per l'illa. Com a bon pagès pitiús, intentaré fer un bon uc1 per intentar cridar l'atenció dels fantasmagòrics amos cercant la seva rèplica en forma d'accions i decisions. La seva actuació en aquesta crisi comença a fer dubtar a una part de l'afició barralet. El mateix passa amb Pablo Ortells que ha vist com la seva figura s'ha erosionat i ha passat de ser un arquitecte amb gran vara a un manobre sense qualificació. La seva ineptitud ha provocat la caiguda de Plaza. Vet aquí els responsables!

Com a soci del club, com a mallorquinista de tota una vida poques vegades havia patit aquesta sensació d'orfandat, d'abandonament, de desatenció d'uns propietaris cap als aficionats. Potser alguns pensaran que com que paguen escrupolosament les factures queden absents de qualsevol crítica. Però 'el ojo del amo engorda el caballo'. És impossible que el negoci dels americans funcioni si no estan molt pendents i sobretot, si no ho viuen, ho senten i ho pateixen de la mateixa manera que ho feim tots els mallorquinistes.

La nostra centenària institució ha quedat diluïda, en l'àmbit comunicatiu, a unes piulades de tuiter i un canal multilingüe a YouTube malgrat que els virreis parlin de transparència. És comprensible que el club vulgui obrir mercats audiovisuals per obtenir nous ingressos, però no deixa de ser una de les més grolleres faltes de respecte que les retransmissions del dia de partit estiguin disponibles en castellà, anglès, japonès o coreà, però en canvi no ho estiguin en la llengua de la nostra terra. És un detall de la sensibilitat dels amos cap als autòctons.

Però ja arribarà el moment de passar comptes quan tot estigui acabat i decidit. Just queden 9 jornades i toca esperar el miracle. Faig un uc en forma de petició al mallorquinisme perquè esgoti el seu repertori de pregàries i tripliqui el pressupost en ciris i espelmes. Tenc pocs arguments per creure i només puc recórrer a la vostra fe perquè la meva, igual que el meu cor, està atribolada. Però amb vosaltres hi puc confiar, perquè l'afició, a diferència d'altres agents implicats en el club, mai falla.

Encara quedaran molts de moments d'esglais, temors, pors i escagarrinament. Malgrat això, les jornades dictaran sentència i sigui quin sigui el resultat, nosaltres sempre estarem amb l'escut i l'entitat. Jugadors, entrenadors, propietaris canvien, però els aficionats, malgrat les decepcions, mai abandonarem el sentiment que ens té presos. Tant de bo en acabar la temporada poguem fer ucs d'alegria. Un uc amb accent mexicà!