Avui és un dia trist per tots els balearicos. Ahir després de la derrota del nostre equip al Carlos Belmonte vàrem dir adeu a gairebé totes les opcions que teníem per aconseguir l'ascens directe a la Lliga SmartBank.
Era una derrota que podia ocorre. Si a inici de campionat veus en el calendari, el partit l'assenyales com un camp on l'equip es pot permetre deixar-se punts a causa de la gran dificultat. El problema no va ser ahir, sinó el cúmul de partits que du l'Atlètic Balears sense obtenir tres punts de forma consecutiva amb diversos partits.
Si mires les dades escarrufen, són 14 punts dels darrers 39 punts possibles, i les sensacions no són molt millors. En el partit d'ahir, l'equip va mostrar una tímida valentia en la pressió de forma inicial. Sabien que aquest era el pla a seguir, marcat per Eloy Jiménez, però no hi creien, no tots o no del tot o no en tot moment, i això generava espais a on l'Albacete, un equip amb grandíssims jugadors ens feia molt de mal. Així va arribar el primer gol, mala pressió, espais entre línies i 1-0.
Un detonant de la manca de confiança que hi ha dins l'equip. Alguns assenyalen desídia i desgana, jo això no ho vaig veure en cap moment, inclús diria que l'equip es va mostrar més voluntariós que en altres cites. Però de res va servir, l'Albacete amb l'avantatge al marcador es va dedicar a estar ordenant respectant, inclús massa, a un Atlètic Balears inoperant en la zona de creació.
I aquest és un dels problemes que està patint l'equip, la desconnexió que hi ha entre la defensa i l'atac blanc-i-blau. La necessitat imperiosa de jugadors com Armando que aconsegueixen una neta sortida de pilota, però Armando està tocat.
Des del meu punt de vista també hi ha una manca de lideratge positiu dins el camp. Tens jugadors amb experiència, no obstant això, no hi ha un líder clar. Tal vegada sigui Canario, perquè se sent els colors, així i tot, el veig més tens i nirviós que la calma que es necessita transmetre als companys amb aquestes situacions.
Una imatge que denota això que us coment, és quan abans de començar el partit els jugadors xerren en cercle i les càmeres, ara de Fuchs Sports, enfoquen els jugadors de l'Atlètic Balears. Sabeu qui duia el ritme de la conversació? Manel Martínez i Carlos Delgado. Sorprenent veritat?
Ara l'equip està a la sisena posició, fora per primera vegada de les posicions que donen accés al play-off d'ascens i a 9 punts del lideratge. I ara què fem? Estimats amics, hem tocat fons enguany, ara toca refer-se per estar entre els vuit elegits per aconseguir les dues darreres places que donen lloc a l'ascens a Segona Divisió. I com es pot canviar aquesta dinàmica? Ara ens necessitem tots.
Per començar exclusivament hem de pensar amb el partit de diumenge, la primera de les onze finals que ens queden per davant. I els jugadors s'han de sentir acompanyats per la seva gent. Sé que és difícil i és fer el cor fort quan molts han deixat de creure, quan ja hi ha aficionats que després de mirar a la banqueta comencen a mirar a la llotja. Ho entenc perfectament, us dic a la mà en el cor que som el primer que patesc davant la mala imatge que està donant el nostre equip vist les expectatives generades. Però crec que tots volem el millor i el millor és guanyar el pròxim partit.
Ara ens necessitem tots, màxima unitat fins final de temporada, que no ens puguin dir que en el moment clau de la temporada vàrem donar l'esquena a l'equip. Que ens vàrem discutir entre nosaltres mentre l'equip queia partit rere partit. Quan acabi tot serà moment de cercar culpables, els antis podran dir fàstics i els palmeros xerraran de mala sort i d'on venim, però ara enterrem la destral i diumenge omplir l'Estadi per sumar i fer l'empenta necessària per a aquests jugadors que estan irreconeixibles. El nostre escut ens necessita, estimat lector et necessitem a l'Estadi Balear per animar a l'Atlètic Balears.
