nubes
  • Màx:
  • Mín:

Pena de mort

Durant molts de segles, a l'Europa absolutista, va ser habitual utilitzar la pena de mort com a sistema de càstig exemplaritzant. Malgrat això, els privilegiats no patien les tortures que venien associades quan els condemnats pertanyien a la classe no privilegiada. Però, amb l'arribada de la Revolució Francesa, Joseph Ignace Guillotin va formular una proposta per igualar i «humanitzar» la pena capital mitjançant l'ús d'un mecanisme de decapitació eficaç que permetés prescindir dels botxins que sovint, amb la seva maldestre mà, provocaven espectacles dantescos. D'aquí que tothom conegui aquest instrument amb el nom de Guillotina.

Si de botxins del Mallorca parlam, ho són tots i cadascun dels rivals que ens hem topat darrerament. Vuit derrotes en els darrers deu partits són una dada que dicta sentència. Alguns ens han donat l'estocada de forma senzilla i simple, d'altres el tall els hi ha costat més, però el resultat final sempre ha estat el mateix, pena de mort. Tretze derrotes que ens situen com el tercer equip que més partits perd de la categoria. De continuar aquesta dinàmica, més d'un barralet preferirà la guillotina a veure un altre partit d'aquest incapaç equip.

Lamentablement, però, els adversaris no són els únics botxins que hem hagut de fer front al llarg de la temporada. La propietat, despreocupada del patiment dels seus aficionats, manté la seva actitud silent i absent, ni tan sols quan el caliu de l'infern i les seves espurnes amenacen en calcinar els seus béns. Mai trobareu una prova tan evident del desafecte que sent el grup americà per la nostra entitat centenària. La seva actitud i manca d'aptitud també els converteix en botxins de la seva pròpia inversió.

Per altra banda, és hora d'esmolar la fulla i cercar solucions a la dinàmica erràtica que porta l'equip. Passat el mercat d'hivern i mentre ens seguim enfonsant a la classificació només queda una mesura a prendre: Destituir l'entrenador. Luis García Plaza ha de ser guillotinat més aviat que tard. No és ell el principal responsable de la situació, però tampoc n'és un subjecte passiu. Dóna la sensació que el seu discurs ja no convenç ni als jugadors ni a l'afició víctima de l'erosió que suposen les derrotes. Un canvi que cerqui reactivar un vestuari que viu un dejà vu de manual.

Aquesta mesura, desesperada, hauria de venir acompanyada de decisions valentes per part del nou entrenador. Hi ha jugadors de jerarquia que no estan en condicions ni de piular. Per exemple, Dani Rodríguez, el Tigre de Betanzos, es mostra més ferotge a les xarxes socials que a la gespa. És una llàstima que el personatge s'hagi menjat al jugador. Com diria Hobbes, Homo homini lupus est. És vital pel futur de l'equip que recuperi sensacions i que recordi que el futbol és un esport col·lectiu i la pilota un bé comú.

De totes maneres és un pensament utòpic creure que això succeirà. El Mallorca actual es regeix per criteris desconeguts, indesxifrables i inescrutables. Tot el mallorquinisme sap que no destituiran l'entrenador en cap cas. És l'escut on tots amaguen la seva ineptitud. El director esportiu, en el millor dels casos, deu estar bloquejat i indecís esperant que algú li solucioni la papereta. En el pitjor, deu pensar que continuar així és la millor solució. L'altre virrei, Alfonso Diaz pot seguir peregrinant pels mitjans de comunicació fent soflames de comercial d'aires acondicionats en favor de la propietat. Quin martiri!

Potser quan Kholberg torni a Mallorca ja estarem als inferns. M'imagín l'americà topant-se amb Ortells a l'ascensor de l'estadi. Creuant-se les mirades, el president, amb to executiu, exclamarà: «Down, Pablo». El director esportiu, sense saber articular paraula, acotarà el cap resignat pel destí que l'espera.

I és que fent totes aquestes reflexions em sent com en Robespierre durant l'etapa del terror amb ganes de guillotinar a tort i a dret aplicant la llei de sospitosos a tots aquells que no estan responent a l'objectiu de la permanència. Perquè només des de la revolució podem aconseguir rompre la dinàmica establerta malgrat que no sigui garantia de res. Fer-ho és intentar-ho. No fer-ho és esperar la pena de mort.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.