La setmana passada vaig tenir una conversa interessant amb un amic mallorquinista. Va ser una conversa com els milers de converses que haureu tengut amb els nostres amics de la 'cera' de davant. On en un arravatament de superioritat se vos comenta que sembla que aquest serà l'any de l’Atlètic Balears, que tant de bo acabi ascendint, que fa anys (que ...) mereixent-ho, com aparcant la rivalitat i desitjant el millor per a un equip que ja mai tornarà a ser rival directe.

Aquesta conversa hipòcrita l'he tengut moltes vegades, durant moltes temporades, inclosa aquella en la qual ens quedàrem a les portes de la final en el Carlos Belmonte amb el Mallorca ja descendit al pou de l'extinta Segona B. La meva resposta sempre va ser la mateixa: «No ho crec, és molt complicat». En el meu afany d'autoconvenciment que al final sempre hi ha alguna cosa que es torça #SOMATB. Però aquesta vegada no va anar així.

La meva resposta va ser contundent, enguany pujarem. El meu estimat amic mallorquinista, que esperava una banal conversa la resposta de la qual imaginava d'altres vegades va quedar sorprès i no va dubtar a preguntar-me què havia canviat. «És potser el millor equip que ha tengut l'Atlètic Balears?» va preguntar atònit. I quina bona pregunta sentin.

Sóc fill de família blaugrana, vaig créixer amb el Barça de Cruyff, em vaig emocionar amb el Barça de Rijkaard i em vaig enamorar del Barça de Guardiola, però no podria triar entre un d'aquests equips, jugadors diferents en contextos diferents que van fer un futbol extraordinari que va acabar marcant una època.

Duc seguint i estimant cada dia més l’Atlètic Balears des que tenc ús de raó, de la mà del meu padrí que en pau descansi. Vaig viure la daurada època d’Anselmo i Loren, vaig sofrir i vaig plorar en les meves pròpies carns el descens a Preferent. I vaig vibrar d'emoció amb el gol de Rodri que ens retornava a la divisió de Bronze. El cor em va fer un gir quan Gio va marcar en el 83 a Tudela i va posar l’Atlètic Balears de nou a Segona B, era un 23 de maig de 2010 i 12 anys després seguim en el graó més alt del futbol no professional.

Em va il·lusionar el projecte de Cursach i Fernando Miró en el qual a punt vàrem estar d'aconseguir l'ascens amb un Estadi Balear ple davant el Mirandés. En l'exili de Magaluf amb el club trencat per dins, Nico López amb un jove davanter romanès entre les seves files i jugadors de la casa gairebé aconsegueix la gesta de classificar-nos per al play-off d'ascens.

L'arribada d'Ingo Volkmann va canviar la cara al club i a un ritme constant va anar creixent. Vaig viure la consecució del primer títol en l’àmbit nacional del nostre club amb la victòria a casa davant el Rayo Majadahonda que ens donava la Copa RFEF. Vaig gaudir amb l'arribada de Josico a la banqueta que ens va aconseguir ficar novament en un play-off d'ascens en tan sols 10 jornades. I en les últimes campanyes hem viscut moments d'autèntic infart, des dels gols davant l'Ebre que varen suposar la salvació, fins a les trobades contra Racing, Mirandés i el fatídic torn de penals davant el Cartagena que ens varen deixar a les portes novament de l'ascens a la Segona Divisió.

I en tot aquest recorregut de moments històrics de les darreres tres dècades del nostre club guardats en la meva memòria, mai vaig apostar per l'equip com ho faig avui. Per què?... La resposta està en el fons d'armari.

La grandíssima diferència entre els grans equips que ha tingut l'Atlètic Balears en moltes de les seves gestes i la de l'equip d'enguany és just la profunditat de recursos que té la plantilla de Xavi Calm. És un equip compensat en totes les seves línies, amb jugadors suplents que sumen qualitat a l'equip.

Queda demostrat en el moment que l'equip no ha baixat el nivell competitiu des de principi de temporada malgrat acumular sis baixes, i alguna de molt important, en més d'un partit. Xavi Calm ha aconseguit que tots els jugadors siguin rellevants, malgrat tenir rols diferents, i malgrat que segurament més d'un d'ells, li agradaria comptar amb més minuts o amb un rol més rellevant dins l'equip, són futbolistes el dia que no sentin una cosa així haurien de deixar el futbol, i la imatge d'aquesta finalitat de setmana és una prova d'això.

La victòria folgada davant l’UCAM Murcia va deixar detalls que tal vegada per a l'aficionat comú varen passar desapercebuts, però que demostren la solidesa grupal que té aquest equip i altres que són de quòrum per a la parròquia blanc-i-blava com això d'Ignasi Vilarrasa. El jove lateral esquerre està rendint per sobre de les expectatives després de la lesió de Jesús Álvaro i no sols s'ha convertit en indiscutible en els esquemes de Xavi Calm, sinó que jornada a jornada continua creixent convertint-se en un dels jugadors més en forma de l'equip.

Aquesta setmana gol i assistència, rendint a un nivell que ha fet oblidar al lateral esquerre que ara milita a l'Algesires. Cordero ha tornat en un estat de forma espectacular, és el far de l'equip, sempre ben col·locat posa ordre al centre del camp en un treball brut i poc visible… Va ser el primer canvi quan tothom pensava que el triat seria el desplaçat Armando Shashoua que va tornar a fer un recital tècnic i un buidatge físic admirable, continua creixent amb passes de gegant.

Vinicius va marxar mancant 15 minuts, sense tot just ocasions de cara gol i una cosa frustrada, se’n va anar capcot i menystenint amb el cap. Sis minuts després marcava Manel, el seu recanvi, el gol de la sentència, i endevinen qui es va tornar boig d'alegria? Perquè això, «ótimo diumenge».

Xavi Ginard és la demostració de l'home de club, representant de tots els aficionats en el vestuari és el que més rema malgrat no comptar amb la confiança del cos tècnic per a defensar l'arc del conjunt blanc-i-blau. I tal vegada en la setmana més difícil en l’àmbit personal des que és porter de l'Atlètic Balears, surt en defensa del seu equip en xarxes socials demanant la resposta massiva de l'afició davant el bon moment de l'equip.

Fins i tot Pedro Orfila, primer capità i jugador important en altres campanyes, relegat als minuts de l'ostracisme surt a defensar l'escut cada minut que està en el terreny de joc com si fos l'últim.

El grup per sobre del jugador, i això han aconseguit Xavi Calm i Joan Vich, agafar una plantilla confeccionada per Patrick Messow i Jordi Roger repleta de grans jugadors i convertir-la en un equip líder i millorant dia a dia. On qui se surt del benefici col·lectiu està fora del grup.

Per això, la meva resposta és clara i com diu la cançó favorita del meu amic José Antonio Gómez, jo «era ateu però ara crec». Enguany pujam.

PS: Esment a part mereix el conjunt d'Álex Casas que es va emportar el derbi de Divisió d'Honor davant el Mallorca vencent en un Son Malferit ple a rebentar i que li permet allunyar-se encara més de la zona de descens. En una temporada tan complicada serà un assoliment extraordinari mantenir la categoria. Enhorabona, Álex et mereixes tot el que t'està passant!