El Barcelona va tornar a tocar el cel a Wembley, on va oferir davant el Manchester United (3-1) un recital de futbol per conquerir la seva quarta Lliga de Campions, la tercera des de 2006, en un duel que va servir per entronitzar l'argentí Leo Messi.
Londres 1992, París 2006, Roma 2009, Londres 2011. La quarta Copa d'Europa arriba en el mateix escenari que la primera. D'això, no en fa tant, només denou anys. En aquest temps, el Barça ha conquerit un pòquer de títols grans i s'ha convertit en la referència del futbol continental.

El partit va ser el resum de la determinació del futbol del Barça. Il·luminats per la clarividència de Leo Messi, que sembla un jugador d'un altre planeta, la qualitat de la seva parella de creadors (Xavi-Iniesta) i la definició de la parella Villa-Pedro, que van marcar un gol perhom, la victòria dels de Pep Guardiola va ser incontestable.

A l'inici semblava que el temps s'havia aturat dos anys. No era l'Estadi Olímpic de Roma, sinó Wembley, però el United va sortir amb la mateixa intensitat que llavors i acorralà el Barca en el seu camp. Però només va ser un miratge. Al United se li apagaren els llums als deu minuts. El Barça va anar creixent amb el seu futbol davant l'equip anglès, que estava obligat a jugar cada vegada més a prop de Van der Sar a causa de la pressió dels blaugranes.

Era la demostració del domini del Barça. Una jugada de Messi, que va driblar quatre rivals, va quedar en el record del que hauria pogut ser i no va ser. Fins que va sortir Ferguson, en el presagi de l'1-0: una gran passada de Xavi sobre Pedro i una definició estel·lar de l'extrem. En el minut 27, el Barça semblava que ja havia aconseguit una ansa de l'Orelluda, però els blaugranes van cometre un error en un servei de banda i es van complicar la vida.

Giggs va jugar, en posició dubtosa, sobre Rooney. 'El Pelé blanc' com li diuen a Old Trafford, va creuar la pilota i va equilibrar el partit en el minut 34. Una rematada a porta, un gol. El Barça es va agafar l'empat com si fos un accident i es va retrobar amb el seu futbol, sense cap dubte. L'èxit dels blaugranes passava per la velocitat d'execució del seu futbol, però sobretot per la capacitat per desbordar de l'extraterrestre Leo Messi.

Amb determinació, el Barcelona va sortir en la segona meitat amb la intenció de resoldre el matx. Els dubtes van ser tots per al United, que va ser incapaç de frenar l'allau que li va venir a sobre. I l'enfrontament va durar el que li va semblar a Messi. L'argentí, en el minut 54, va recollir una pilota a prop de l'àrea; la defensa del United va pensar en una centrada, però la Puça va sorprendre tothom, també a Van der Sar, i va marcar el 2-1.

Aquest va ser el principi de l'exhibició blaugrana, el final del United. El Barça va jugar com va voler i Messi es va erigir en el mestre de cerimònies. Ferguson ho vivia impotent des de la banqueta, els aficionats anglesos comprovaven que tornarien a anar-se'n amb les mans buides, com fa dos anys.

Messi va rematar una vegada (m. 63), una altra de taló (m. 65); hi hagué tirs llunyans de Xavi (m. 66) i d'Iniesta (m. 67), fins que va arribar l'inevitable: una acció de Messi i una magistral rematada amb rosca de Villa, el jugador que estava maleït a l'hora de fer gol i que pràcticament va sentenciar el partit en el minut 69 (3-1).

Els darrers 21 minuts foren un voler i no poder del United. Sense tanta voracitat, el Barça semblava que es contenia, mentre que l'equip anglès es posava cap endavant, però sense determinació. La grada oest de Wembley va esclatar per la victòria. El Barcelona ja és al mateix nivell que mítics equips europeus. Amb quatre títols, té els mateixos que Bayern de Munic i Ajax d'Amsterdam, però els blaugranes no pareix que en tinguin prou. Londres, París, Roma, Londres... el Barça tanca el cercle.