Un partit a Son Moix a les 12 del migdia és tot un experiment. El Vila-real arribava amb la campanya electoral, però semblava que el públic s'interessava més pel partit que per allò que diuen els candidats als ajuntaments, als consells i al Parlament. La veritat és que els mallorquinistes visqueren una jornada de festa, moltes famílies anaren a l'estadi, un gran nombre de seguidors esperà l'autocar del Vila-real, una enorme pancarta va ser desplegada per recriminar als valencians la seva actitud quan "robaren" al RCD Mallorca la seva participació en la competició europea, les penyes varen fer un berenar anomenat "Trampó per trampós" també per denunciar el fet esmentat...

Jugar a les dotze del migdia només té un objectiu: vendre els drets d'emissió televisiva als països asiàtics, però pot tenir avantatges: no xapa el dinar del diumenge, hi poden anar les famílies, etc. Sigui com sigui, l'experiència d'ahir no va ser dolenta.

I mentre a Son Moix quasi 18.000 espectadors es divertien, a la resta de Mallorca vivíem el primer cap de setmana electoral. Una munió de partits competeixen per tenir el poder i la ciutadania haurà de triar entre la Lliga, Convergència, PSM, PSOE i PP. Bé, entre aquests i un grapat més que no tenen cap possibilitat d'assolir representació institucional. Molta gent dóna per fet que el Mallorca se salvarà i que el PP guanyarà les eleccions.

Cap de les dues afirmacions no són certes encara, en ambdós casos hi ha camí per recórrer. Per mi, el PP potser és a prop d'aconseguir la majoria, però ha d'intentar no dir, ni fer, gaire cosa durant la campanya -quan parlen perden més vots que no guanyen; tanmateix la feina ja els la fa en ZP. En canvi, la resta han de transmetre que res no està guanyat ni perdut, i han de recordar com va ser el darrer govern del PP. Potser a molts els convindria veure el documental sobre la serra de Tramuntana L'obra d'un gegant, que es va presentar aquesta setmana passada. En acabar la projecció, una persona em va dir: "Después de ver esto he tenido envidia de no ser mallorquín", i una altra va afirmar: "Quan veia el documental pensava que estava molt orgullosa de viure en aquesta terra". Potser si estimàssim una mica més aquesta terra veuríem que unes eleccions no són un tràmit, que unes eleccions poden canviar el país: el paisatge, la nostra manera de viure, la cultura, la llengua, etc.

Moltíssima de gent pensa que el país camina igual amb uns governs que amb uns altres, que el país funciona independentment de les institucions... Vaja, un drama. Un drama, a més, incert. A pesar que societat civil, món econòmic i institucions mai no han tengut un projecte comú a Mallorca -cosa que sí ha passat a Euskadi o a Catalunya- no és veritat que l'acció institucional no pugui millorar o empitjorar el país. Quina poca memòria tenen els que pensen que res no canvia amb uns o amb uns altres! Potser, com deia, estaria bé que molts veiessin el documental de la Serra per veure el que tenim, per sentir-se'n orgullosos i, sobretot, per comprovar l'enorme vulnerabilitat del nostre paisatge cultural.

I sobre el RCD Mallorca només puc dir que la memòria també ens falla. Estic cansat de sentir persones crítiques amb els resultats esportius i socials. És que no recorden d'on venim? És que algú no hauria signat per trobar-nos en la situació de la classificació on ens trobam? És que pel cap d'alguns no va passar la idea que el Mallorca podria desaparèixer? Sembla mentida que en pocs mesos molts no recordin que estaven a punt de la desaparició!
Ens falta memòria, molta memòria...