Dilluns a la nit Joan Pons oferí al Gran Teatre del Liceu de Barcelona la seva darrera interpretació. El baríton menorquí deixa l’escena després de 42 temporades d’èxits continuats i ho fa al “meu teatre”, el Liceu, tal com apuntava abans de pujar a l’escenari per darrera vegada.
Segurament, el baríton menorquí Joan Pons trià l’òpera Aïda de Verdi per acomiadar-se del públic perquè aquesta obra té un significat molt especial per a ell. Al cap i a la fi, és la peça musical amb la qual a les darreries dels 70 inicià la seva prolífica carrera al mateix Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Llavors, estava integrat en el cor liceista com a baix baríton, abans de decidir canviar-se a la textura vocal de baríton aconsellat, precisament, per una dona que en aquell moment es trobava en el zenit de la seva carrera i amb la qual havia entaulat una amistat: la soprano Montserrat Caballé. Aquesta li va dir que el seu esforç lluiria molt més en aquest registre.
A més a més, Aïda tenia altres connotacions sentimentals per a Pons, perquè fou la darrera peça que havia interpretat a dos dels teatres més emblemàtics del món: el Metropolitan de Nova York i L’Escala de Milà. Així que amb tota aquesta mitologia al voltant de l’acte, al Liceu hi regnava dilluns vespre un ambient especialment emocionat. Hi eren els companys d’escena que el veieren néixer i prosperar com a artista, com també els seus músics de sempre, els cantants que durant tots aquests anys han compartit escenari amb ell i nombrosos personatges del món de la cultura, a més d’un nodrit grup d’amics i admiradors de la seva tasca. “Amb tot el meu cor, no esperava aquesta resposta. Estic molt emocionat i agraït”, assenyalava el cantant.
Al Liceu hi havia, sobretot, una especial emoció perquè, al cap i a la fi, es tractava de l’adéu d’un dels grans mestres del cant operístic de tot el món. Tanmateix, Pons no es queda només amb els records, sinó que té clara la vocació del futur de la seva professió: “No estic gaire d’acord amb la manera com és fan les coses a l’òpera, però és una opinió, i l’important és que continuïn una bona carrera i que siguin honests amb la seva feina”, apuntava el baríton en parlar dels futurs artistes.
Nascut a Menorca el 8 d’agost de 1946, Joan Pons va pegar la seva primera gran “campanada” el desembre de 1980 en fer el paper protagonista de Falstaff –també creació “verdiana”– a l’obertura de la temporada d’allò que es pot dir el temple de l’òpera, l’Escala de Milà. A continuació, començà a cantar regularment a les més anomenades companyies del món, com ara les òperes de Roma i Florència; l’Òpera de la Bastille, a París”; l’Òpera Estatal de Baviera, a Munic... La llista és inacabable i marca la crònica artística d’aquest baríton que dilluns cantà per darrera vegada el paper d’Amonasro, rei d’Etiòpia, davant un públic efusiu, que li dedicà deu minuts de tronadors aplaudiments i drets en acabar el tercer acte.
Abans de la funció, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, i el director del Teatre, Joan Francesc Marcoi, com també Joan Mategós, director artístic de la institució, li havien lliurat una distinció especial del Liceu en aquella, la seva darrera, actuació dins l’òpera. En acabar, Joan Pons sortí a saludar el públic i en una de les pujades i baixades del teló (la persistència dels aplaudiments obligà a repetir aquesta maniobra en diverses ocasions) es trobà amb tots els membres del cor, que li regalaren una fotografia emmarcada que reflecteix un dels moments en què havien compartit escenari.
Al final es va fer una copa de cava amb els músics i amics, i amb l’assistència del batle de Ciutadella, Josep Maria de Sintas, i la seva esposa per tal de segellar el comiat d’una de les millors veus que ha donat el planter musical menorquí.
