«Ja me puc morir», comentava un jove d'una quarantena llarga d'anys a la seva parella, en acabar el recital d'homenatge a Sente Fontestad dissabte passat a Ciutadella. Aquesta va ser la sensació generalitzada.

Gairebé quatre-mil persones —la meitat de Ciutadella i l'altra meitat vingudes d'arreu del país—sonaren com un sol cor per a besllumar amb maduresa el tel de pols màgica que comunica amb la part més emotiva de l'adolescència. Tot i que n'hi va haver que se n'hi varen dur la família, la majoria dels nascuts els setantes que estibaven la plaça de la Pau varen decidir xalar de la festa com ho solien fer, en companyia de la colla d'amics.

Per a tu

Obeses, Leonmanso, Ja t'ho diré i una seixantena d'artistes més eren damunt l'escenari per a retre homenatge a Sente Fontestad, que aquests dies fa un any que ens va deixar. La figura d'en Sente va ser central en tota l'actuació. Els qui el varen conèixer en vida, alabats de celebrar haver-hi coincidit. Els qui només l'havíem vist amb posat senyor governar aquella bateria emblemàtica, reconfortats de descobrir que, darrere el baterista, hi havia un d'aquells grans anònims a qui caldria consagrar la memòria de les nacions.

Però aquells tres-mil i tants que érem allà baix cantant hi havíem anat també a declarar el nostre amor al conjunt que va posar sons i paraules als nostres somnis, als compositors i intèrprets d'una part important de la banda sonora de la nostra vida.

Amb l'avantatge de jutjar-ho una vegada que ha passat el temps, no correm cap risc si afirmam que Ja t'ho diré va configurar per a —com a mínim— dues generacions de catalanoparlants no menorquins una mirada sobre Menorca. Ambaixadors enfollits d'una terra de mar i vent, fa la sensació que els components de Ja t'ho diré no havien descobert fins ara que les melodies i les poesies que varen interpretar durant poc més de deu anys perfilen el relleu d'una illa que, gràcies a ells, hem sentit més nostra.

Però encara són titulars d'un mèrit més gran. Per a molts de ciutadellencs Ja t'ho diré és orgull patri. Són part del ventall de símbols i icones de la ciutat. I allò que ho fa encara més genial és que sembla que ho han esdevingut sense voler.

I un altre en sortirà que canti més

Obeses i Leonmanso obriren la porta de l'homenatge perquè l'orquestra Sifasol (amb qui Sente va tocar) ens ambientàs als inicis musicals d'en Sente amb el bolero Nosotros. S'acostava el moment que esperava tothom. L'arpegi inicial de Si véns obria una persiana a l'eternitat, una passejada musical per les entranyes del record. Desfilaren damunt l'escenari tot d'autèntics artistes que podeu trobar referenciats a moltes altres cròniques, dels quals aquí només en remarcarem alguns perquè el petit conjunt de lectors que han arribat fins aquí no mereixen una lletania de noms.

Amb Suspès en l'aire, un Juanico impactat feia l'ullet a en Llure (Leonmanso) —quinze anys de carrera musical, poca broma!— mentre li cantava mirant-lo als ulls allò de «Un altre en sortirà que canti més».

I, a partir d'aquí, una producció fluida feia desfilar instrumentistes i cantants així com avançava el repertori. Pepe Melià connectava amb el públic amb un enèrgic El último verdugo. El torrent de veu d'Arnau Tordera (Obeses) es feia seu l'univers de Cada racó. I llegendes del rock català dels norantes anaven fent relleus instrumentistes mentre Cris Joanico maldava per dir el nom de tothom, com a mínim, una vegada. També va nomenar Berta Gratacós, que li va plantar davant un Mirall màgic que el transportava a aquell 'jo' seu de fa trenta anys.

Fins que l'homenatge a Sente es va convertir en l'homenatge amb Sente. Una meravella tècnica de la producció va fer que Sente Fontestad mateix (des de la pantalla situada just darrere una bateria que havia romàs orfe durant tot el concert, en un enregistrament preciós) pautàs —una vegada més— la pulsació d'un Així i tot que serà recordat durant dècades com el cim de l'actuació.

Després d'aquesta apoteosi, els Ja t'ho diré tot sols tornaven a sonar Si véns, i la persiana es tornava a tancar. No varen deixar el biuló posat, perquè la cosa sembla que tendrà vuitena.