La periodista i escriptora Margalida Solivellas ha estat la pregonera de la XXXV Setmana del Llibre en Català de Palma que se celebrà al patí de la Misericòrdia fins aquest diumenge. La periodista, en el seu discurs, reivindicà la llibertat, la lectura i l'escriptura i instà a continuar organitzant actes de promoció de la cultura en català.

En aquest sentit, dBalears reprodueix íntegrament el pregó de Solivellas a la Setmana del Llibre en Català de Palma:

«Moltes gràcies al Gremi de Llibreters de Mallorca per convidar-me a fer el pregó i donar-me aquesta oportunitat de poder dirigir-me a vosaltres —gràcies també per la vostra assistència— en un escenari que gairebé és protagonitzat per escriptors o creadors que la major part de la seva activitat professional està dedicada al món de la literatura.

I dic literatura i no escriptura per deixar constància que encara que milers i milers de periodistes escriguin moltes frases cada dia no són considerats com a tals. Feta aquesta consideració i abans que ningú s'ofengui si pensa que d'altres ocupen el seu lloc, els vull dir que em sent més periodista que escriptora i que després de tants d'anys d'exercir aquesta professió se'm fa molt difícil, ara i aquí, posar-me a l'altra banda de l'ofici.

Quan vaig escriure 'Illes escapçades' tenia previst dedicar uns dels capítols al món de la cultura, de la cultura en general, de les diferents disciplines. Ho anava deixant pel final, fins que un dia vaig decidir que no el faria. No tenia esma per contar, amb el mateix format i en coherència amb la resta del relat del llibre, el que s'amaga al darrere i què manegen els qui tenen el poder de decidir en nom de la cultura. Massa sovint ens trobam amb decisions condicionades per entorns interessats, autèntics professionals en l'art de moure i remenar els espais d'influència. Amb això no hi ha massa diferències de color polític.

No vaig escriure el capítol, perquè en el fons em semblava injust. No podia parlar dels experts intel·lectuals que interactuen amb els diferents poders, també empresarials, i posar al mateix sac tantes i tantes persones que n'estan al marge. Escriptors, artistes, músics, gent del teatre, que es conformarien amb un mínim de consideració, de respecte i de tenir les mateixes oportunitats a més de les condicions bàsiques necessàries per poder viure del seu treball creatiu.

Aleshores, vaig optar per escriure un capítol titulat 'Coses que no he dit', sis pàgines que volen ser un reconeixement als qui al marge de les circumstàncies i de tants d'entrebancs que envolten el dia a dia, hi són i hi persisteixen.

Després d'haver explicat els nombrosos casos de corrupció que tant han identificat aquestes illes, d'haver contat tantes lluites per conservar el territori o mobilitzacions per reivindicar l'ús de la nostra llengua... Després d'haver constatat que des de fa més de trenta anys estam instal·lats en un cercle sense sortida que només va comptant turistes i més turistes (com si això fos la salvació a tots els mals), quan estem rodejats d'especuladors i de qui només li interessa fer caixa... volia posar un 'Mentrestant'.

Mentrestant s'ha fet poesia, narrativa, teatre... Mentrestant uns anaven comptant guanys, d'altres en una altra sensibilitat, per exemple ajuntaven lletres o notes musicals.

Coses que no he dit era també una taula de salvació. Al rerefons, com una manera de demanar disculpes a tota la gent que es mereixia haver sortit per la televisió, per la ràdio o pel diari i no els hem fet cas, com diríem col·loquialment.

Perquè també, en el món dels mitjans, el club mediàtic, aquells espais d'influència que citava al començament també existeixen, és una obvietat que deveu conèixer bé. Però els qui decideixen no són els que fan les entrevistes, ni els qui posen el micròfon davant del guanyador del premi o aniran a enregistrar unes imatges d'un concert o d'una òpera que no han vist mai sencera.

Us llegiré un fragment d'una obra que m'he llegit enguany:

«Quan apareix un llibre que tracta sobre un cert tema, com ara l'observació dels astres, immediatament hi ha dotzenes de col·legues, societats i programes de televisió que escriuen a l'autor per demanar que vagi a parlar sobre l'observació dels astres. L'última cosa que se'ls acut fer és llegir el llibre. Aquest comportament es considera ben normal, i no gens ridícul...» (Doris Lessing, 1971. Prefaci 'El Quadern Daurat').

Probablement, l'autora no ho devia dir per la manca de temps dels seus coetanis. Però em va cridar l'atenció perquè, en general, és el que també passa avui en dia a la majoria dels periodistes, ben o mal anomenats de carrer. Tampoc tenen temps de llegir, d'escoltar o de veure. És una qüestió de pressupost, com en el món de la cultura: la precarietat. Vides paral·leles de dos puntals fonamentals de la societat.

Un altre: l'educació. Aquests dies que ha començat l'escola ha sortit molt a la comunitat mediàtica, xarxes incloses, tot el ball de xifres, inversions i millores als centres per aquest curs. Vaig mirar quin era el pressupost de cultura del govern de les Illes Balears per enguany: 57,2 milions d'euros. Ja sé que els Consells tenen les seves competències, però em va parèixer una ridiculesa la previsió econòmica del Govern si comparam la dotació que ha previst de 60 milions d'euros pel Pla pilot d'elecció de llengua: 20 milions per cada any del que queda de legislatura. Com que enguany no s'ha apuntat molta gent i sobren doblers una part les destinaran a contractar psicòlegs i més professors i a descomptes als menjadors. Res a dir. Però 11 escoles rebran més d'un milió d'euros del Pla pilot.

I les biblioteques escolars? No he estat capaç de trobar el capítol d'inversions, si és que n'hi ha, per renovar o crear nous espais de lectura, infraestructures posades al dia. Hi haurà doblers per fer una netejada a fons i traure la pols de prestatges amb llibres que ja no atreuen l'alumnat? S'ha previst rehabilitar espais, o a les infraestructures de nova construcció, crear sales àmplies, lluminoses i agradables que convidin a entrar i passar una estona llegint? No serà per falta d'oferta. Les llibreries estan plenes de bona literatura infantil, lectures per a adolescents, tant de creació pròpia o de traduccions de títols que poden interessar als més joves. Em consta que hi ha centres que ho han fet molt bé i que l'escola no és l'única responsable dels nivells de lectura actuals. Però sí que és una eina imprescindible per fomentar l'amor a la lectura, el respecte cap als seus creadors i un element indiscutible per aportar pensament crític en una societat tan frivolitzada com la d'avui en dia.

M'agradaria poder dir que no és una qüestió d'idiomes si les que tenim d'oficials estiguessin al mateix nivell. No és així. Sabeu quantes hores dedica el pla d'estudis d'educació primària de la Universitat de les Illes Balears a la literatura catalana? Un semestre dels quatre anys.

Sempre tornam a la incoherència del poder. Als discursos reivindicant la cultura, l'educació i la necessitat d'uns mitjans de comunicació potents i lliures, però, després, les dotacions econòmiques posen en evidència que són simples declaracions d'intencions. Sempre a la cua d'altres interessos. És cert que hi ha molt pressupost per pagar al professorat, només faltaria o mantenir edificis, centres d'art o biblioteques. Pels creadors, pels qui estan a peu de carrer a dins tot aquest negoci, les miques.

Em sent una privilegiada. A Illes escapçades no vaig escriure el capítol dedicat a la cultura i amb el temps he vist que havia de ser així. No tenia tota la informació. Em faltava viure aquest paper d'escriptora que no sent com a propi, tot i que he d'afegir que m'hi he trobat molt ben acollida. Però també he vist les misèries, les capelletes d'aquells que es creuen estar per sobre del bé i el mal i es troben els millors. M'han arribat informacions de llistes dels ben rebuts i dels censurats, dels xibius i els seus tentacles...

Em sent una privilegiada perquè he pogut escriure un llibre com he volgut i els mitjans m'han tractat molt bé. Periodistes amics i no amics.

I ara que puc, des de l'oportunitat que em dona aquest altaveu: Obrim portes i finestres, espolsem també l'ambient. Que tothom es trobi a gust i ben tractat en aquest gran univers català. No vivim temps bons, ni estam en condicions de fer roïssos, ni menysprear ningú. Ni als millors, ni als mitjancers. També el públic és divers i és el que el tria.

Voldria acabar llegint un tros de la darrera novel·la de Paul Auster, 'Baumgartner', publicada enguany mesos abans de la seva mort -com veureu no cit llibres d'escriptors i escriptores d'aquí perquè la resta no s'enfadi. Diu un personatge d'Auster:

«... Quan li arribés el final, demanava si més no que li concedissin la dignitat, que se li aturés el cor mentre empenyia al final de la pàgina una última frase pròpia, previsiblement les paraules finals d'una diatriba per enviar a la merda tots els bojos assedegats de poder que governen el món». ('Baumgartner', 2024)

Un exemple d'escriptor que exerceix la seva llibertat.

El meu reconeixement a les llibreries i editorials que persisteixen i són aquí, en aquesta nova edició de la Setmana del llibre en català a Palma. Sort i encerts.

Moltes gràcies».