El passat dia 28 de novembre Jordi Amat visità el club de lectura de l’Obra Cultural Balear amb l’objectiu de parlar d''El fill del xofer', un llibre que explica la trajectòria professional i humana d’Alfons Quintà, el primer director de TV3.

L’obra es publicà l’any 2020 i va ser un gran èxit i la prova és que se’n vengueren més de 70. 000 exemplars. Segons Amat hi ha diversos motius. D’una banda es revelen aspectes amagats de dos personatges centrals de la cultura catalana: Josep Pla i Jordi Pujol. I és que tot dos marcaren de prop l’etapa d'adolescència i maduresa d’Alfons Quintà.

Ara bé, segons l’autor el més rellevant de l’obra és que allò que s’hi explica -l’etapa de la transició democràtica- apareix en uns moments molt oportuns, pocs anys després de la declaració mediàtica de Jordi Pujol. «Segurament sense la confessió de Pujol, el llibre no hauria tengut tanta transcendència. No hi hauria hagut predisposició a creure el que jo explicava. Hi havia la necessitat per part de la societat catalana de tenir una versió dels fets alternativa a la dominant i aquest llibre la va complir», confessa l’autor.

La relació entre el títol de l’obra i Alfons Quintà s’explica perquè el seu pare va ser el xofer de Josep Pla, que no sabia conduir.

- L’obra és la reconstrucció biogràfica d’Alfons Quintà però també la crònica de la transició democràtica fins a la dècada dels 90. Eres conscient de la relació tan estreta entre l’entorn polític i el personatge?

D’Alfons Quintà només sabia que havia estat director fundador de TV3 i que havia estat el periodista que havia destapat el cas Banca Catalana. Per tant, el misteri que havia de tractar de resoldre com a periodista era el següent: com és que Jordi Pujol confia el projecte de la televisió a algú que pot anar contra ell. Ell mateix havia confessat en alguna ocasió que si l’havien fet director de TV3 era perquè «saben el que puc dir».

A partir d’aquí vaig començar a plantejar-me la possibilitat d’escriure un article sobre ell. Ara bé, no va ser fins que vaig poder consultar la seva correspondència que vaig entendre que aquell personatge bé es mereixia un relat biogràfic i no només l’article que havia publicat a La Vanguardia.

La carta de xantatge que escriu a Josep Pla em va fer veure fins a quin punt algú tan jove podia ser tan malvat. Havia entès perfectament la importància de tenir informació.

A partir d’aquí vaig anar acumulant informació. Sense pretendre-ho vaig anar reconstruint uns moments històrics que sempre m’havien interessat. Jo ja havia editat diversos llibres de Josep Pla i estudiat el pujolisme però el que no sabia és que hi hagués un individu secundari que permetia establir un relat sobre el desenvolupament polític de Catalunya en l’Espanya democràtica.

La profusió de dades ajuda al lector a visibilitzar les irregularitats del sistema. Creus que, en un país sense irregularitats, la figura de Quintà hauria pujat tan amunt?

Un dels amics de Quintà, em va confessar en una entrevista: «Tens un monstre entre mans, ara t’has de demanar si l’època també és monstruosa».

La transició va ser una etapa de molts canvis polítics i administratius; i s’hi produïen situacions irregulars. He sabut que en aquella època en molts ambients de treball hi havia conductes que ara no s’acceptarien. De fet, Lucia Méndez en una de les seves columnes va reconèixer que «Todos hemos conocido a gente como Quintà.» Sempre hi ha hagut abusos de poder però jo crec que en llocs d’alta responsabilitat com el que ell ocupava, en una situació normal com la d’ara, per sort ja no s’haurien tolerat.

En el llibre recullo moltes anècdotes que certifiquen aquestes conductes irregulars. En una ocasió, Quintà va menysprear una companya de feina perquè no s'havia depilat el bigoti, aleshores un company va sortir en defensa seva i Quintà el va estar amenaçant de mort durant mesos. Va plegar. Afortunadament els ambients de treball han canviat.

«Per què en aquest país ningú diu la veritat?» és la cita de Pla que encapçala el teu llibre. No creus que l’opacitat és inherent a totes les dinàmiques de poder?

Sí. De fet, hi ha decisions de govern importants que es prenen en reservats de restaurants i no en els parlaments i una prova d’això és l’escena en què en un dinar en un restaurant de Madrid; banquers, periodistes i polítics pacten que no seguiran publicant res sobre el cas Banca Catalana.

Jo vaig saber amb detall com va anar aquella conversa perquè vaig llegir el dietari de Francesc Cabana, cunyat de Jordi Pujol, en què ho explica amb molt de detall.

L’avantatge de Quintà és que ja sigui per les relacions del seu pare, pel coneixement que tenia de Josep Pla o per la seva feina de periodista; té una idea bastant aproximada de com funciona el poder. Aquest és el missatge que jo volia transmetre.

Ets també autor de l’opuscle 'La confabulació dels irresponsables' en referència als fets ocorreguts a Catalunya el 2017. Creus que el fracàs d’aquesta operació política és també una conseqüència de l’engany?

El mot engany em sembla massa sever. No crec que fos un engany sinó més aviat ingenuïtat, -que políticament és catastròfic- i per a mi el problema gros va ser el desconeixement.

Jaume Vicens Vives, a 'Notícia de Catalunya', un llibre clau en la reconfiguració de la catalanitat durant el franquisme, explica que els catalans no saben com funciona el poder i per això perden. Per explicar-ho ell recorre a la figura del minotaure. Explica que el problema dels catalans és la seva incapacitat per relacionar-se amb el minotaure i el minotaure és el poder.

Ara bé, hi ha un moment excepcional en la història contemporània catalana que és el moment en què apareix un polític català, Jordi Pujol que s’enfronta al poder i guanya perquè el poder el reconeix com a bèstia del poder. La imatge que defineix millor aquesta idea és la manifestació i el seu discurs al Palau de la Generalitat de l’any 84.

Des del meu punt de vista el que va passar el 2017 és que els líders catalans no sabien qui era el minotaure i és un error pensar que el podràs tombar sense una força equivalent.

Si és ver que s'han pres decisions de govern en els reservats dels restaurants, potser el que va passar és que es varen prendre decisions i no les hem sabudes….

No, el problema va ser que no es varen trobar en els restaurants. A la manifestació del mes d’agost del 2017 a Barcelona, després dels atemptats a les Rambles, es va saber que hi havia hagut un intercanvi de telèfons entre Puigdemont i Rajoy. Com pot ser que fins en aquell moment no tinguessin els telèfons? Em sembla molt estrany. En canvi, Pujol sí que el devia tenir segurament perquè a ell el reconeixien com a un igual. Per aconseguir que et reconeguin com a igual has d’estar disposat a enfrontar-t’hi i guanyar. Si vas a perdre…

Un dels aspectes més impactant sobre la figura de Josep Pla són les seves tertúlies regulars amb empresaris, polítics, etc... Per què hi anaven?

Sí, sorprèn molt la tertúlia habitual que mantenia Pla amb els empresaris i polítics, financers... hi anaven perquè els donava un coneixement de com funciona el món que només tenia ell. Pla tenia una experiència política enorme i era molt conscient de la transcendència de l’economia pels canvis que ens afecten a tots.

El fet és que no hi havia en aquell moment interlocutors vàlids o de la seva alçada que els permetés entendre què estava passant en el món. Alguns d’aquests convidats eren catedràtics i estaven dissenyant el Pla d'estabilització i de desenvolupament.

El més curiós de tot però és que en aquella taula hi havia un senyor que no era important ni savi, Josep Quintà, el xofer, una mena d’home d’encàrrecs que serà una presència constant a la maduresa de Pla. L'únic que se sabia d’ell era que havia tingut a veure amb l’espionatge i el contraban i per tant, tenia un cert coneixement de la part fosca del poder d’algú que viu molt a prop de la frontera. Alfons, el seu fill, creix sabent que passen aquestes coses i això li dona una capacitat de comprensió de la realitat que els de la seva generació no tenien.