Diu Guillem Frontera que ara mateix «la societat alena l’atmosfera alzamoriana». Fa falta estar molt despenjat de la realitat, afegeix, per no reconèixer la vàlua d’aquest escriptor. Diversos fets ho demostren: 'Reis del món' (2020) ha suposat un èxit de vendes, i ja compta amb una versió teatral que s’ha representat al teatre Principal de Palma. La novel·la 'Ràbia' (2022) ha guanyat el premi Òmnium i ja està en marxa la seva versió cinematogràfica a càrrec del cineasta mallorquí Toni Aloy. En aquest alè hi han contribuït sens dubte els clubs de lectura que s’han anat constituint arreu del territori. Aquesta entrevista de fet, és fruit d’una conversa amb l’autor poc temps després de la publicació de Ràbia.

Què és el que empeny un escriptor que fins ara havia escrit sobre fets del passat (Reis del món, Crim de sang, Miracle a Llucmajor etc..) a parlar d’un fet d’actualitat com és el turisme?

La veritat és que en principi jo no volia parlar del turisme però és un tema que s’hi va anar incorporant a mesura que anava escrivint. Volia escriure sobre una comunitat de persones en què la convivència es va degradant. Parl de la part d’Occident que a mi em toca, la Mediterrània. Són societats que basen la seva subsistència en el turisme i això té una sèrie de conseqüències en la vida de les persones. Això no vol dir que allò que passa a Ràbia només passi a tots els llocs turístics. Però sí que en aquests llocs la degradació és més exagerada

La mort és el fet que desencadena l’argument de la novel·la. Quina idea volies transmetre en relació a aquest tema?

De morts, n’hi ha dues al llarg del relat i estan lligades amb dos fets relacionats amb la meva experiència personal. Em trasbalsà la mort del meu ca però també la d’un amic meu que va morir absurdament mentre tornava de la feina a ca seva. Aquestes dues morts per a mi no són més que un exemple del màxim exponent de l’absurditat de la violència. Era aquesta la idea que volia expressar.

La novel·la sorprèn per diversos aspectes. Un dels més sorprenent és el to de distanciament del protagonista. Sembla que res no el trasbalsa, tot ho conta com si res no anàs amb ell.

Necessitava aquest to per donar tensió dramàtica. M’interessava retratar qualcú que no es queixàs gaire, que observàs sense acritud per la realitat del seu voltant. No volia construir un personatge que grunyís tot el temps, de manera apassionada.

Dius que el tarannà del protagonista és pacífic, reposat però en canvi aquesta actitud contrasta amb el títol del llibre, Ràbia.

De fet, el títol vol ser el contrapunt del personatge. Qui té ràbia és la realitat, el món del seu voltant. El títol és irònic perquè tant el protagonista com el seu ca són tranquils. La realitat però és lletja, rabiosa. El que jo volia transmetre és que l’actitud venjativa del qui té ràbia és gratuïta, ningú no hi guanya res. Volia fer una reflexió sobre la gratuïtat de la violència i de fet al llarg de la novel·la van apareixent petits indicis ...

Com per exemple, el veïnat del filaberquí...

Ui, sí, el veïnat afeccionat al bricolatge és un arquetip que existeix i jo el vaig exagerar. És el típic fatxenda d’actitud agressiva amb els més vulnerables els fills, les dones. Sí, aquest personatge és un indici que apareix a l’inici però se’n van acumulant d’altres al llarg del relat i al final tots conflueixen ....

Un altre aspecte que sorprèn és el pastor. Què hi fa un pastor dins una zona turística?

És un personatge real. En els entorns pròxims a les zones de serveis no és difícil trobar elements o personatges associats a altres àmbits com és per exemple el rural. La realitat és que pagesos o pastors conviuen amb infraestructures com el Fan, l’aeroport... La superposició de realitats de fet, és una característica de les zones turístiques. En la part més visible hi ha les infraestructures d’oci nocturn, els xalets i les urbanitzacions, però en un altre estrat emergeixen vestigis d’una altra època: molins, ramats d’ovelles; i més abaix encara, hi trobam encara elements de la nostra memòria històrica: un polvorí de la guerra civil. Tothom hi passa per damunt però ningú ho sap ni se’n recorda. Aquest polvorí és el testimoni d’una època anterior que malda per tornar a aparèixer: l’extrema dreta.

El bar és un espai on transcorre una part de l’acció i no té nom, el protagonista tampoc.

No tenen nom perquè són genèrics. També he de dir que moltes vegades els topònims turístics són també genèrics perquè es repeteixen arreu. Per tot hi ha bars o urbanitzacions que es diuen Bellavista, Les Palmeres, etc...

El més interessant d’aquest bar és que hi va a parar gent de per tot el món i això el converteix en un lloc on s’hi concentren personatges d'un gran interès literari i humà. És precisament en aquest espai on el protagonista hi troba agombol, solidaritat, empatia. Per això els seus clients sí que tenen nom. Ells i el ca també, naturalment.

També hi apareix algun personatge que no és client del bar i sí que té nom: En Cursach.

Qualcú em va dir que coincidia amb el nom real d’algú d’aquí però això que jo escric és una ficció. (riu). Són aclucades d’ull adreçades al lector d’aquí. En canvi, no vaig voler usar el nom de s’Arenal perquè els lectors d’altres bandes s’hi poguessin sentir també identificats.

Un altre aspecte de la novel·la que pot ser interessant per aquells que tenen un ca al seu càrrec, és el de la relació de l’humà amb un ca...

És una relació molt curiosa. Quan tens un ca veus el món a través del seus ulls. És un exemple d’alteritat. Ell percep la mateixa realitat que tu però des d’un punt de vista molt diferent perquè els seus interessos són diferents dels de l’humà. L’animal t’obliga a fixar-te en coses que tu com a humà no t’hi fixaries. En realitat, la relació no és equilibrada perquè ell pertany a una altra espècie, depèn de nosaltres. Per això moltes vegades no els entenem perquè allò que fa, no passa per la nostra lògica. I el mateix passa al contrari.

El to general de la lectura és d’una gran tristesa...

Sí, de fet, un amic meu en haver llegit el llibre va dir-me que si fos ell, substituiria el títol de Ràbia pel de Tristesa. Mentre el protagonista passeja amb el seu ca reflexiona amb veu alta sobre les conseqüències del turisme, la primera de les quals és la transformació brutal del paisatge. Moltes d’aquestes reflexions sobre els espais, les hem fem tots qualque vegada, recordam com eren abans i el que són ara. La conclusió és que ja no podem gaudir de la bellesa com ho fèiem abans. De totes maneres per molt lleig que sigui tot el que descric, Mallorca és un lloc que estim. Per això esper que es noti la tendresa que hi he volgut posar.

Molts fragments de la novel·la recorden els teus articles de premsa i remeten a la crítica del model turístic que hi fas.

Sí, supòs que la meva feina d’articulista em condiciona perquè per estar al dia llegesc habitualment informes econòmics i de tot tipus. És paradoxal per exemple, que la nostra comunitat ha estat la primera que s'ha recuperat després de la crisi per la pandèmia, però al mateix temps és on ha augmentat més el percentatge de pobresa o en risc de pobresa, un 24%.

El fenomen de la turistificació no afecta només Mallorca sinó que afecta la Mediterrània i el món sencer: Nova York, etc... Barcelona, ha optat pel mateix que ho han fet les illes Balears però amb l’agreujant que ho han fet després i per tant, ja no tenen excusa.

Estar pendent de l’actualitat periodística et fa qüestionar conceptes que ens han venut com un èxit i al final, han estat una estafa. Per exemple el mot 'desestacionalitzar'. Pensàvem innocentment que desestacionalitzar tendria un efecte positiu perquè representaria repartir els turistes de l’estiu en una temporada més llarga. Però al final hem vist que desestacionalitzar ha significat rebre la mateixa quantitat industrial de turistes que abans arribaven durant dos mesos, tot l’any. És a dir, que les molèsties que abans havíem de patir només dos mesos, ara ens afecten tot l’any.

Un altre concepte enganyós és el de turisme de qualitat. Pensàvem que la introducció de turistes amb més poder adquisitiu contribuiria a millorar la nostra qualitat de vida i al final ha volgut dir que els turistes amb doblers han invertit en propietats immobiliàries fins rebentar el mercat de manera que els illencs -i en especial els joves- ja no poden accedir a un habitatge digne. Una altra idea enganyosa és la de turisme sostenible. Aquest mot aparentment carregat de bones intencions ha acabat volent dir que es farà compost dels residus orgànics que els turistes generen.

Tot plegat, un contrasentit

Hi ha un alè d’esperança?

Sí, jo crec que n’hi ha, però no sé exactament com es manifestarà. La pandèmia va semblar una oportunitat per plantejar un canvi però vist com van les coses, sembla que l’impacte no va ser suficient. En la ficció, el canvi climàtic s’ha predit en moltes ocasions. En pel·lícules com Blade Runner ha anat associat a fred, pluja. En canvi ara sembla que la catàstrofe climàtica anirà associada a la sequera. És curiós perquè es produeix la paradoxa que hi ha ciutadans contents de veure que la temperatura ha augmentat; i quan plou es queixen.

El que és cert és que ens trobam en un moment de la història en què patim les conseqüències d’un model. Jo pens que si l’imperi romà un dia es va acabar, el capitalisme tal com el coneixem, també. El capitalisme ens ha duit a l’explotació i l’exhauriment de recursos com a conseqüència de la democratització del béns: tothom té cotxe, capacitat per viatjar. La veritat, no em sé imaginar un desenllaç.