En Toledo i na Pipiu.
que fa anys que fan camí,
al Teatre de Llubí
ens toquen el voraviu.
Un poble que canta és viu
i demostra fonaments.
La glosa cerca moments
de millorar la proposta.
I aquesta setmana acosta
de Cuba, els grans referents.

En Xurí i el Campaner
pugen damunt l’escenari.
Fan que la gent es prepari
per al moment més punter.
Tenen clar allò que han de fer:
agrair —i extasiats—
ells, que són idolatrats
pel cent per cent del teatre,
renuncien a combatre
per presentar els convidats.

En Murguita amb el llaüt
i n’Alícia amb la guitarra
són la música que emparra
Llubí d’allò que han viscut.
Sense haver comparegut
(són darrere la cortina)
els repentistes, domina
entre la gent un silenci.
Que tothom vol que comenci,
de Cuba, la glosa fina.

Un peu forçat, ens demanen,
dos peus forçats, ho compliquen…
I canten versos que expliquen
històries que ens entabanen.
Amb cada paraula acanen
del públic l’emoció.
Semblen demanar perdó:
amb la passió que menen
expliquen que encara aprenen
i han vengut a fer lliçó.

Ja passada la primera
prova, entre grans clamors,
s’esvaeixen els temors.
I amb gran tècnica rapera
el repentisme accelera
el ritme, són dos experts.
Amb tot el públic immers
i afinant totes les notes
fan pujar dues al·lotes
per alabar-les en vers.

I el moment sublim, diví,
de Papillo i Campaner
feia el camí planer
a en Camargo i en Xurí
Aquí, el poble de Llubí
va esdevenir capital
d’un cant que és universal
i s’expressa a cada illa
amb la paraula, senzilla,
i el sentir d’un art total.

Una setmana de glosa
i de controvèrsia fina.
Una harmonia que afina
el mot precís que composa
les parets de la resclosa
d’un riu cabalós de faules.
Una cadena de baules
i versos que pelegrinen:
Mallorca i Cuba caminen
de la mà, amb les paraules.