Dia 27 de setembre Maria Escalas va ser a Can Alcover per parlar del seu llibre Estimada Mirta. El club de lectura de la delegació de Palma havia organitzat aquest acte amb l’objectiu de comentar amb ella els entrebancs que havia hagut d’afrontar com a creadora, els seus objectius etc. Durant la tertúlia aparegueren moltes altres qüestions que afecten també la societat actual: la intolerància, l’ambició, l’adulteri, l’abús de poder etc..

Com va sorgir la idea d’escriure aquesta novel·la? Quina idea volies transmetre?

Hi ha diferents maneres de començar una novel·la. De vegades hi ha gent que et regala històries molt potents i això és el que em va passar a mi en un sopar a cals meus pares perquè va ser allà que vaig conèixer en Francisco, el personatge que em va inspirar la història. Aquell vespre mateix ja vaig escriure. La seva vida era espectacular.

Quina cosa vares trobar en el relat de Francisco sobre la seva vida que et varen fer atractiva la seva història

Efectivament, de vides interessants no es poden escriure novel·les. Necessitava alguna cosa més i com que no la trobava, el vaig telefonar per quedar l’endemà. Vaig veure clar del que volia parlar quan em va dir que havia tengut una fàbrica d’armes en temps de Videla. Aquesta informació em va cridar l’atenció. Va ser en aquell instant precís que vaig veure el tema, i del que volia parlar: del silenci dels qui callen, davant una situació d’injustícia. Jo vaig arribar a la conclusió que ell no volia veure el conflicte. La meva inquietud era: com pot ser que una persona culta i sensible com en Francisco, fos capaç de negar l’evidència de les tortures i l’abús de poder a l’Argentina? Aquest va ser el tema que em va regirar.

Com ho vares fer per posar-te en la pell del personatge?

En realitat els escriptors d’allò que parlen és de les seves experiències. Sempre acabes parlant de tu mateix i si aquest tema em va impactar va ser perquè jo havia viscut una situació semblant en el meu lloc de feina. En el meu lloc de feina va entrar un director nou i va començar a posar normes absurdes i a afavorir uns professors i a fer mal a altres. Molta gent per por, callava. Aquella persona va ser com un càncer que va anar estenent la seva maldat. Però més que parlar de la maldat, el que m’interessava era parlar del silenci de la gent bona. El silenci dels qui callen per por de perdre privilegis.

Com t’organitzares per escriure la novel·la?

Per escriure la novel·la vaig demanar una excedència, vaig deixar la meva feina de professora i em vaig dedicar a escriure com si es tractàs d'una jornada laboral de vuit hores diàries de dilluns a divendres. En haver arreplegat informació sobre la història contemporània de l’Argentina vaig fer un recull dels fets històrics que tenia ganes que hi apareguessin: la noche de los bastones largos, el Cordobazo, los Montoneros, la triple A, la noche de los làpices, etc... Per poder fer referència a tots aquests episodis no em bastava un sol personatge; i així va ser com va néixer la història de tota una família. Així va néixer la novel·la.

Què hi ha de cert i mentida en aquesta història?

La immensa majoria del que cont és inventat. Però al mateix temps tot el que escric està basat en fets reals. Ser escriptora és un luxe perquè la gent et regala històries. Aquesta circumstància em permet que la gent m’obri el seu cor, et conta coses que no explica a ningú. Per documentar-me m’he entrevistat amb persones que han estat torturades a Xile, Argentina, al País Basc i fins i tot, a la comissaria de Via Laietana, a Barcelona. Es tracta de gent que ha patit abusos policials. Quan a la novel·la descric els tumults de les manifestacions que es varen produir a la Universitat de Buenos Aires per exemple, m’estic basant en realitat, en les meves sensacions el dia dels fets de l’1 d’octubre a Catalunya.

Per això aquests episodis encara que siguin de ficció, estan basats en la realitat. I hi ha escenes de tortures que m’han contat que no les he pogudes escriure perquè són escenes molt bèsties. I la meva intenció no era escriure una història de tortures. La veritat és que hi he passat de puntetes.

La novel·la és una exposició constant de personatges que discuteixen. Hi havia alguna cosa que volguessis demostrar amb aquests diàlegs tan enfrontats?

Efectivament jo a la meva vida real he discutit molt, sobretot de política. Reivindic el gust de discutir, discutir bé. Personalment me'n orgullesc de dir que tenc amics de tots els espectres polítics. De fet pens que la solució per acostar posicions seria que la gent de dretes llegís diaris d’esquerres i a l’inrevés.

A la lectura, un dels germans protagonistes acusa el seu germà Gabriel de «llegir massa». Creus que la lectura redimeix, allibera l’individu de la manipulació?

La veritat és que de sempre ens han prevengut que llegir massa no és bo. De fet, he de confessar que quan era petita la meva padrina estava preocupada per mi perquè llegia massa i tenia por que si continuava així, no em casaria. Don Quixot, de fet, es trastorna perquè llegeix massa.

El cert és que la lectura no immunitza contra la maldat perquè hem de recordar que els nazis eren gent culta que s’emocionaven escoltant Beethoven. De totes maneres, puc dir que en la meva novel·la els personatges que se «salven» són els que prenen decisions perquè estan informats, és a dir, llegeixen.

El protagonista vol ser neutral, evitar el conflicte. Que volies demostrar amb la seva decisió final?

El que jo volia demostrar és que en algunes situacions ser neutrals és estar a favor dels poderosos. La meva intenció era parlar dels silencis però al mateix temps jo pretenia fer sentir el dolor de les famílies dels desapareguts. El silenci dels neutrals és el que permet el sentiment d’angoixa dels que pateixen injustícies.

L’argument transcorre a l’entorn de dues veus narratives, una en primera persona que és la veu del Francisco que li escriu una carta a la filla i l’altra un narrador omniscient. Per què triares aquest recurs?

Jo volia que Francisco expressàs el seu penediment per això vaig fer un relat en primera persona. El narrador omniscient en canvi, em serveix per explicar els fets. La intenció era també proporcionar al lector la possibilitat que només llegint les cartes de Francisco tengués un resum de les accions més importants.

En el relat apareixen algunes frases que semblen extretes de lletres de cançons, per exemple de Manel hem trobat: «menjàvem pipes amb arrogància». Quina funció té aquest recurs?

N’he posades més de frases, de fet he traduït fragments de la cançó 'Ojalà' de Silvio Rodríguez o 'Yo pisare las calles nuevamente' de Pablo Milanés. Quan pos aquestes frases, senzillament esper la complicitat del lector, que les reconegui.

Amb qui t’identifiques més, amb aquells escriptors que escriuen per denunciar o bé, per entretenir?

No escric per denunciar sinó per explicar una història. Ara bé, he de reconèixer que parlar dels qui callen davant les injustícies és també d’alguna manera, fer una denúncia. Una denúncia, de la condició humana.

Molts escriptors de la Mallorca actual han escrit alguna obra amb la temàtica del turisme de rerefons: Ràbia de Sebastià Alzamora, Sobre la terra impura de Melcior Comes. Has sentit la necessitat d’expressar la teva opinió respecte al tema o no?

No m’ho he plantejat. Hi ha moltes històries interessants però el meu problema és triar la història que vull contar perquè en tenc massa dins el cap. Qualsevol rostre per carrer m’inspira un argument.

I sí, em preocupa el turisme, però sobretot la colonització cultural que estam patint. Avui per exemple m’he sentit agraïda perquè en un establiment m’han atès en català. Després he pensat que això no és una situació normal. A mi personalment em preocupa moltíssim. Ningú s’hauria de sentir agraït de ser atès en la llengua del lloc on és pròpia. Poder comunicar-se en la llengua del país hauria de ser el més normal del món.

Quin és el teu pròxim projecte?

Després d'Estimada Mirta ha estat difícil començar una història nova. Puc avançar que serà una història amb un context històric potent, a finals del segle XIX i principis del XX. Hi apareixeran personatges històrics com Emília Pardo Bazan, Ramon Casas, Isaac Albéniz, Erik Satie, Santiago Rusiñol i molts més. És una història que va sorgir també d’una conversa. He de dir, però, que el més interessant en una novel·la, més que contar grans històries, és captar els detalls. En el títol de la meva primera novel·la 'Abans que el teu record torni cendra' per exemple el detall que afegeix interès és el dibuix d’unes petjades d’una nina morta en la pols.

Per què escrius?

Escric perquè em fa feliç però també és una manera que la gent que jo estim no mori mai. El relat de les anècdotes dels meus, quan les escric, perduraran per sempre.