algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Antonina Canyelles: «Si la nostra llengua està malalta és perquè no rep l’aliment que necessita i l’aliment no l’hi donaran els espanyols»

«La meva fe no té res però res a veure amb el catolicisme. Totes les religions tenen un fons polític i manipulador i, a mi, ni la roba m’agrada estreta»

Antonina Canyelles (1942) és una poetessa sense pèls a la llengua, que escriu des de la commoció i no des de l’emoció. En aquest sentit la seva poesia és una arma de lluita contra el món i parlar amb ella és un acte d’entrenament per a la dissidència. En sentir -la hi ressonen inevitablement les veus d’Antònia Vicens (1941) i Maria Antònia Oliver (1946), dues escriptores mallorquines que han estat recentment homenatjades amb el premi d’Honor de les lletres catalanes.

A poc a poc i amb bona lletra el reconeixement públic de l’obra de na Tonina va donant els seus fruits: el 2018 la seva obra poètica va ser objecte d’estudi d’un assaig Mai de mais, bandera blanca de Sílvia Campins, el 2020 li dedicaren una placa a Manacor, ha estat traduïda a cinc idiomes i el pròxim mes de setembre la Institució de les lletres catalanes li prepara un homenatge.

Al llarg de la teva vida has estudiat música, dibuix, pintura i modelatge; has fet feina de llibretera, a Ràdio Popular, de secretària mèdica, venent llibres a domicili, de cangur, de brocantera, de professora particular de català. Què hem de deduir d’aquesta versatilitat teva?

Sí, és evident que som una tastaolletes

Sabem que els anys 60-70 vares formes part de la lluita antifranquista. De quina manera expressares el teu rebuig a aquesta opció política? Pots contar alguna anècdota d’aquell temps?

Durant el Procés de Burgos la policia em va detenir i m’interrogaren a la comissaria. Em vaig salvar d’anar a la presó perquè el bisbe va intercedir per mi perquè jo era escolta.

Quina importància té per tu, haver participat activament en un grup escolta? Creus que ha estat decisiva aquesta experiència en la teva formació?

L’escoltisme em va inculcar uns valors que mai no he deixat de practicar. Som valenta, responsable, austera i humil. La fidelitat al meu país i la llengua són inqüestionables.

L’any 2005 la Institució de les Lletres Catalanes et va convidar a participar en els festivals de poesia que se celebren a ciutats com Sant Cugat. Creus que sense l’impuls d’aquest organisme la teva obra seria tan coneguda com és ara?

La Institució sempre em té present. Enguany pel setembre, em faran un homenatge. És clar que els agraesc aquesta atenció però he de dir que aquesta mena d’actes no m’agraden gens.

Com va ser que et vares plantejar començar a escriure?

Escriure sempre m’ha agradat però mai m’hauria passat pel cap ser poeta. Jo em preparava per ser violinista però l’any 1970 em diagnosticaren tuberculosi renal i vaig haver de fer sis mesos de llit i tres anys de repòs (fora excursions). A partir d’aquí vaig començar a 'poetar'.

La teva poesia té un to provocatiu que es trasllada també als títols d’algunes de les teves obres. Putes i consentits n'és un exemple. A qui volies fer referència amb aquest títol?

Tots som uns putes i uns consentits per això la bolla del món gira com gira.

N'Antònia Vicens ha afirmat en alguna ocasió que escrivia per denunciar allò que no li agradava, combregues amb aquesta idea?

Hi combreg amb totes les hòsties del copó.

Defineix el teu estil poètic

Jo no tenc un estil definit per la mateixa raó que no m’agrada vestir-me sempre amb la mateixa roba. Diguem que més aviat que «tenc un color».

Quins objectius literaris t'agradaria aconseguir?

Em basta que em llegesquin

De quin poema estàs més orgullosa?

Els meus poemes són els meus fills i han sortit com han sortit.

En què t'inspires quan escrius? Què fas quan no tens inspiració per escriure?

Cada dia escric un poc encara que no en tengui ganes. Els poemes són feina i feina. Hi ha dies que només em surten bunyols i, més que una poeta som una bunyolera.

Hem sabut que anares a una escola de monges, com creus que això et va influir en la teva vida? i en la teva obra?

Les monges eren unes pobres dones que feien tant com podien perquè el dia de demà fóssim unes catòliques exemplars, que volia dir submises, beatones, decents (oh! la decència!) i, sobretot, obedients.

Què en penses de l’educació de l’escola franquista?

Manejaven un motlo i tothom havia de sortir com el motlo. Files, disciplina, silenci i memorització, molta memorització. I les hitlerianes de la 'Sección femenina' ens alliçonaren perquè fóssim unes espanyoles exemplars.

Un dels teus poemes és una confessió d’una nina, quina visió tens de la religió vista com una doctrina imposada als nins?

A la meva escola, la confessió era setmanal i obligatòria i es feia en hores lectives. Quan ens acabàvem de confessar havíem d’anar a demanar perdó a la monja.

Quina és la teva relació actual amb la fe catòlica? i amb l’Església?

La meva fe no té res però res a veure amb el catolicisme. Totes les religions tenen un fons polític i manipulador i, a mi, ni la roba m’agrada estreta.

Què en penses del fet d'apostatar? Creus que és una opció massa radical?

Un conegut meu va apostatar i li foteren un interrogatori de mil dimonis que ni la GESTAPO. Jo sé qüestionar molt bé la meva fe. No puc esborrar el que no he escrit jo.

En quin moment decidires començar a escriure en català els teus poemes?

Devers l’any 1970.

T’escolaritzares en castellà, com en vares aprendre d’escriure en català?

Amb els cançoners, les revistes i les fitxes tècniques de l’escoltisme. Més endavant amb el senyor Moll i amb en Jordi Magrinyà. He llegit milers, sí, milers de llibres en català. De poesia catalana podríem dir que ho he llegit tot, des d’Ausiàs March fins a la darrera publicació. Els llibres són uns grans mestres si tu tens la voluntat d’aprendre.

Què n'opines sobre la nostra llengua? i sobre la gent que l’ataca? Per quin motiu creus que ho fa?

Si la nostra llengua està malalta és perquè no rep l’aliment que necessita i l’aliment que necessita no l’hi donaran els espanyols. Els qui l’ataquen ho fan amb tota la mala llet del món. Són formigues carnisseres que tenen un barram de ferro, un barram que no para mai. Ja és ben hora que els tapem el forat del formiguer. I com? Fent ús de la llengua sempre i en tot lloc. El català no és una assignatura sinó una signatura amb la lletra ben grossa i clara

Els joves són la sal del nostre petit país. Convé vigilar i ser actius o ens convertiran en sucre i del sucre en faran caramel·los per a reblanir-ne les fleumes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.