algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: -2°
-2°

Guillem Frontera: «Una llengua és la part més important del patrimoni. Quan un polític l’ataca és com si prengués foc als vitralls de la Seu»

Primera part de l'entrevista amb l'escriptor Guillem Frontera: «El més important és que les persones siguin conscients que els poderosos abusen d’elles»

No hi ha dubte que Guillem Frontera és en l’actualitat un dels escriptors més entrevistat de la literatura mallorquina. Segurament un dels motius d’aquest èxit l’aporta Antoni Trobat quan afirma que «Frontera és un escriptor que fa coses». Prova d’això és que col·labora diàriament en premsa, ja sigui com a crític d’art o bé amb articles d’opinió; s’ha implicat en projectes de gran calada com la direcció de la Gran enciclopèdia de la pintura i l'escultura a les Balears, ha participat activament en diverses iniciatives de gestió cultural, ha fet adaptacions teatrals, ha elaborat guions propis.... En definitiva, podem afirmar sense por a equivocar-nos que Guillem Frontera és un exemple d’escriptor implicat amb la societat en què viu.

En el llibre d’entrevistes La generació literària dels 70 posàveu en entredit que aquesta generació existís. Al cap de 50 anys, manteniu la vostra afirmació?

No, crec que va ser un error greu de precisió meu. Jo tenia un concepte de generació equivocat perquè pensava que era indispensable la coincidència ideològica de tots els membres. Ara veig que aquest no és un requisit necessari, va ser una sortida de to meva.

La majoria dels escriptors de la generació dels 70 són coneguts com a narradors. Què té d’atractiu aquest gènere?

La novel·la per a mi té una cosa i és que és un lloc allà on vas a viure. Mentre l’escrius estàs vivint a una altra banda, en el món que tu mateix has creat. A més, la novel·la és un repte. Joan Francesc Mira diu que és el gènere més difícil perquè engloba la resta de gèneres: teatre, poesia, assaig. Ho és tot. Poder jugar amb diferents gènere és el que m’atreu.

Per circumstàncies de context polític; la vostra formació va ser autodidacta. De quina manera això ha marcat les vostres obres?

Al seminari vaig aprendre llatí. A classe llegíem els clàssics. Això em proporcionà les eines necessàries per prendre decisions. Us contaré una anècdota curiosa: Un dia el traductor a l’alemany de l’obra Un cor massa madur, em va dir: «M’ha passat una cosa terrible amb el teu llibre, no trobava el to per traduir-lo…» fins que un dia em vaig adonar que: «Aquest mallorquí escriu en llatí!». Bé, qualque cosa d’això hi ha. El llatí m’ha ajudat molt a entendre la llengua.

Al llarg de la vostra trajectòria, heu treballat en el món editorial en diverses ocasions, què té d’atractiu aquest ofici per a vos?

Ser editor m’ha ajudat. Cada obra que llegeixes passa a formar part de tu. És una feina molt atractiva. Tant és així, que la idea de crear l’editorial Ensiola neix de la proposta que un dia vaig fer als propietaris de la impremta Muro. Els vaig telefonar i els vaig dir: I si fem una editorial?. I funciona entre d’altres motius perquè tenim present que una editorial no és una empresa per fer doblers. Això de fer aflorar llibres, fer-los existir en paper i tinta, i veure’ls als prestatges de les llibreries perquè ningú els compri… Això és fantàstic!

En alguna ocasió heu afirmat que conèixer Jaume Vidal i Josep Maria Llompart vos van fer canviar la idea que teníeu del fet d’escriure. En quin sentit?

Perquè en la meva joventut el català com a llengua de cultura no existia. A l’escola sempre escrivia en castellà, l’ordre franciscà era molt de dretes, molt franquista… Conèixer aquests personatges i altres em va servir per entendre que el català era una llengua com qualsevol altra, capacitada per escriure allò que volguessis contar. La primera novel·la que vaig llegir en català va ser Solnegre de Porcel. Llegir aquests autors em va fer veure que també ho podia fer en la meva llengua.

Les col·laboracions que heu fet en premsa, de quina manera han influït en la vostra obra?

Supòs que m’ha creat uns hàbits, cada peça periodística t’obliga a pensar sobre una cosa dins un context general, això és com una gimnàstica mental. Ara bé, és ver que hi ha gent que fent gimnàstica es romp el coll! La mateixa solució no és per a tothom igual…

Entre les vostres experiències hi ha la d’haver-vos encarregat d’un bar. Què ens podeu dir d’aquesta aventura?

Efectivament vaig tornar de Barcelona perquè Climent Picornell em va temptar per muntar un bar a Gènova. El muntàrem entre tres socis: Picornell, Aldo Spanhi i jo. 'Es pou bo' es deia. Entre moltes altres coses, va ser el punt neuràlgic de la celebració de la festa que es va fer en motiu de la mort de Franco, el mateix dia que va morir. Allà Miquel Barceló va fer-hi la seva primera exposició. Una anècdota graciosa sobre ell és que a canvi de botelles de gin Xoriguer, ens donava capsetes que ell mateix havia elaborat per a un dels seus muntatges. També venia Sara Montiel i altres personatge famosos etc.. Però vaja, amb tres malfeners com nosaltres, mai va arribar a funcionar. Posteriorment li canviaren el nom i ara es diu La ximbomba.

Al llibre d‘entrevistes Guillem Frontera: paisatge canviant amb figura inquieta de Pere Antoni Pons mencionau que un dels problemes del joves d’avui en dia és el desarrelament perquè els mitjans de comunicació a través dels quals s’informen, els connecten amb llocs com Madrid o Barcelona; i no, amb el seu propi territori. Explicau un poc aquesta idea.

Si, fins i tot en algunes ocasions no és ni Barcelona ni Madrid, sinó un país ideal que ells mateixos han creat. A la televisió i les xarxes socials es creen països a part que no tenen res a veure amb la realitat. A vegades són tan presents que sembla que comencin a formar-ne part. A vegades penses, i aquests hàbits d’on venen? I en realitat t’adones que s’originen en laboratoris que no tenen a veure amb Mallorca ni tan sols amb el Planeta… Això fa que molta gent senti confusió amb el mot país. Jo estic segur que hi ha moltes Mallorques, però només cohabiten entre elles… Quan jo dic els mallorquins ja no puc dir-ho amb la visió que jo tenia als anys 40 o 50.

Tenint en compte les vostres experiències amb la censura i com a col·laborador d’un diari, què en pensau de la limitació de la llibertat d’expressió? Hi ha d’haver límits?

Sí, quan jo escric i trob les paraules, les pos. A vegades m’han dit: Escrius coses terribles, i jo contest: Bé, però mai superen l’horror de la realitat. Crec que Valtònyc té dret a dir el que vulgui… però jo seria el darrer a comprar el seu producte. Els insults no duen enlloc, si tu fent ús de la teva llibertat d’expressió, ataques la intimitat d’una altra persona… La llibertat és tant teva com meva, és de tots. Es pot dir tot però tenint en compte que les paraules tenen un significat i un sentit, i si això posa en perill la vida d’una altra persona… Jo crec que això no és delicte, però és una bajanada. No hi ha hagut un cantant més crític contra el sistema que Georges Brassens, i mai ha dit una mala paraula. Jo m’estimaria més que em critiqués Valtònyc que Georges Brassens

En una de les darreres entrevistes afirmau que Barcelona continua sent la capital per als que escriuen en català. Podeu explicar-ne el motiu?

Perquè és la capital on hi ha la gran indústria cultural. A Mallorca també es publiquen molts de llibres però Barcelona té una força extraordinària.

Maria Antònia Oliver ha afirmat que la discrepància ha estat allò que l’ha impulsada a escriure. Per a Antònia Vicens escriure és una manera de denunciar situacions injustes. Compartiu amb elles aquest esperit de denúncia?

Compartesc totalment les dues visions… això i moltes més coses. Jo només escric quan no ho puc evitar, l’escriptor ha de procurar no escriure, això és la seva primera obligació. Quan tenc una història que em ronda pel cap la consult amb els amics i la meva família… Si després de tot això, la història encara em fa voltes, l’escric per treure-me-la del cap.

Pensau que l’art en general i la literatura en particular poden contribuir a canviar la mentalitat de la gent?

Sí, poden contribuir a fer-ho. Tant un com l’altra són dos grans pilars de la cultura, i per això en podem imaginar el millor i el pitjor. Els grans moviments socials s’associen a un corrent artístic però aquest no necessàriament interpreta de manera literal les polítiques de cada moviment. Cada classe social té els seus artistes, els grans moviments socials, també. L’art expressionista alemany va estar a punt d’esdevenir l’art oficial del règim del tercer Reich i el futurisme sens dubte, va ser l’art oficial de Mussolini.

Creieu que obres com Els carnissers, Sicília sense morts, La mort i la pluja poden haver contribuït a entendre la Mallorca actual i els canvis que ha experimentat aquests darrers 50 anys?

Sí. Un dels efectes de la literatura, i dels més importants, és que crea memòria i per tant, la literatura de la meva generació ha produït un patrimoni històric ingent. A mi m’agrada molt Naguib Mahfuz perquè m’ajuda a entendre la realitat d’Egipte. El seu llibre El palau del desig, em va agradar molt. Quan vaig haver acabat de llegir-lo, vaig voler visitar El Caire i un cop allà vaig tenir la sensació d’haver-hi estat…

Quins altres instruments creieu que hi ha, a part de la literatura, per lluitar contra l’abús de poder?

El més important és que les persones siguin conscients que els poderosos abusen d’elles; i per a mi el més important és que no s’hi resignin, que no pensin que és millor estar sotmès que intentar canviar les coses. Jean Paul Sartre diferenciava entre gest i acte. Si una persona espera l’autobús que està arribant tard, això és un gest. Si en canvi, aquella persona transmet el malestar al seu veïnat, de forma que s’inicii una plataforma per contestar aquesta deficiència del servei, estam davant un acte. Seria bo convertir d’habitud els gestos en actes.

En alguna ocasió heu afirmat que les previsions de futur de Mallorca eren massa ingènues. En quin sentit?

Eren ingènues en el sentit que la gent de la meva edat veia que a Mallorca s’estava formant una transformació important, estava pujant una burgesia turística. Era evident que en aquells moments no tenia la formació necessària per fer-se càrrec d’un país. Però teníem la confiança que els seus fills -ja formats- es constituirien en classe dirigent i modernitzarien el país. Vàrem ser ingenus. En realitat el que va passar és que els seus fills varen imitar els seus pares i varen ampliar el seu espai d’interessos en gran angular. La conjunció dels diferents poders ha dessolat aquest país. Crec sincerament que la consolidació de la burgesia turística ha estat una desgràcia perquè no s’ha aprofitat el moment per fer les reformes que Mallorca necessita.

Antònia Vicens ha dit que després de la pandèmia, a Mallorca no hi haurà un canvi de model turístic perquè per damunt de tot hi ha una mentalitat capitalista. Hi estau d’acord?

Sí, els d’aquesta generació estam pastats amb el mateix motlle però… no amb la mateixa farina! Som persones que sortim d’un medi rural, i veiem el món d’una determinada manera. La coincidència en aquest cas no té res d’extraordinari.

Creieu que la nostra burgesia turística té trets en comú amb la resta de burgesies de les ciutats mediterrànies que viuen del turisme?

Els pobles d’interior de l’illa fins fa poc havien tengut la sort que el turisme no tenia una gran presència… Ara ja no és així. Ni tan sols a Ariany. Només al poble hi ha vuitanta-cinc cases turístiques i tres hotels! La gent està encantada… De moment no hi ha gaire ambient, però s’haurà de veure a llarg termini quines conseqüències té això…

I en relació al model turístic actual, creieu que s’hauria de canviar? Cap a on?

Jo no sé com s’hauria de fer. Abans de demanar-nos com s’hauria de fer, hauríem de revisar com va començar a anar malament i a partir d’aquí, corregir els errors o tornar enrere. Aquest model no ens duu enlloc. Els sous fan pena, si comparam el que guanya Mallorca amb el que guanyen les companyies turístiques… això és una injustícia brutal. No podem viure en una societat pobre i uns amos tan rics.

Què en pensau del panorama de la literatura en llengua catalana en aquests moments, gaudeix de bona salut? I sobre l’estat de la llengua catalana?

Jo crec que la literatura catalana gaudeix de bona salut. De la generació actual hi ha bons escriptors, Melcior Comes és un dels grans. Entre nosaltres hi ha dues generacions de gent molt bona. Quant a la llengua catalana, no es poden trobar dos informes que diguin el mateix! Una llengua és la part més important del patrimoni, quan un polític l’ataca és com si prengués foc als vitralls de la Seu.

Com creieu que es podria solucionar el conflicte entre l’Estat espanyol i Catalunya?

Jo crec que, per més voltes que hi facem, s’hauria de fer un referèndum. S’hauria de poder saber si els catalans volen ser espanyols o no. Que tu m’obliguis a ser d’una forma que jo no em sent, no em pareix just. No pot ser que una història engruni una altra història.

Podeu llegir la segona part de l'entrevista aquí.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Un de's plà, fa 10 dies

Si senyor Guillem, i a Mallorca i tenim molts de piròmans, i no son tots forasters, que son la majoria però també hi han els seguidors gonellas de un tocat de's boll, en Tutanramón, s'alferes de Ñaña que está xupant la sopa boba del gran partit C's, "la gran cagada española" ! fantasmas !

Valoració:11menosmas
Per supos, fa 10 dies

Supongo que te refieres a todas las lenguas.

Valoració:-6menosmas
Per Grácies, fa 11 dies

Una entrevista fantàstica, a un magnífic escriptor que ens dóna ànims per seguir lluitant.
Gràcies a Guillem Frontera per la seva obra i també, gràcies a Clara González i a Marisa Cerdó, pel seu treball periodístic.

Valoració:29menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente