algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
23°

La petjada menorquina de Francesc de B. Moll

«Quis magis est saxo durium, quis mollius unda? Dura tamen molli saxa cavantur aqua».

Què hi ha és més dur que la roca? Què més moll que les ones? Però també les aigües molles foraden les dures roques. Aquests versos ovidians extrets del llibre primer de l’Ars amatoria —i que el poeta aplicava a la constància que cal tenir en la seducció de la dona estimada— els va fer seus Francesc de Borja Moll quan cercava un lema encoratjador i optimista per a la seva petita editorial. I a més, li permetien un joc de paraules amb el seu propi nom, no mancat de pregon simbolisme. Eren els primers anys quaranta, en la negror de la postguerra més dura. Ell mateix ens explica en sentit de la seva elecció: «Jo, 'Moll', volia prendre exemple de l’onada 'molla': a força de sobatudes, tal vegada arribaria a foradar les roques de la indiferència, de la malvolença i de les consignes repressives».

Aquest home ferm i perseverant, però a l’hora prou 'moll' per adaptar-se a les circumstàncies més adverses, va veure la llum a Ciutadella de Menorca, on les famílies Moll i Casasnovas estaven fortament arrelades des de segles enrere. «Un dissabte, dia 10 d’octubre de 1903, ben de matinada (devers les dues), em vaig decidir a obrir els ulls en aquest món que solen anomenar 'de misèries'. Això s’esdevingué a la segona casa (marcada amb el nombre 3) del carrer del Nord, a Ciutadella, antiga capital de l’illa de Menorca». Així comença Francesc de Borja Moll el capítol primer de l’autobiografia Els primers trenta anys. Era fill de Marianna Casasnovas, de nissaga de pagesos del lloc de Son Fe, al nord del terme de Ciutadella, i de Josep Moll, en Mollet, home polifacètic i extremadament popular a la Ciutadella del tombant del segle XIX al XX. D’en Mollet, mestre Joan Benejam escrigué a la sarsuela costumista Foc i Fum, ambientada en les festes de sant Joan:

«És un que just és en Neri / que sabia fer de tot. / Fa carotes, fa comèdia / fa de fuster i de pintor, / d’arquitecte, marmolista, / en sarsueles fa es tenor; / adoba sants pel Roser, / pinta altars per el Socós, / arregla armes, fa museus, / també embalsama dragons, / toca flauta i bombardino… / ¿Què voleu? Festeja i tot!»

En aquella antiga capital menorquina, seu episcopal, ciutat senyorial i levítica, sabatera i pagesa, Francesc de Borja Moll passà els anys de la infància i la primera jovenesa. Al Seminari van transcórrer els anys decisius en la formació de la personalitat, però també en la formació intel·lectual del futur filòleg. En els vuit anys com a seminarista en règim extern, Moll rebé els fonaments de la seva formació humanística que incloïa la gramàtica llatina i la filosofia. També rebé aquí la primera formació musical. Però el realment decisiu va ser la trobada, el 18 d’agost de l’any 1917 amb aquell vehement canonge manacorí amb cara de lluna plena que encalçava paraules per confegir un diccionari de la llengua catalana. Mossèn Antoni Maria Alcover, en efecte, visitava el Seminari ciutadellenc a la recerca de paraules, expressions i frases per engruixir l’obra gegantina del Diccionari, però també de nous col·laboradors i per això es reuní amb un grup de seminaristes. La trobada amb mossèn Alcover obrí els ulls del petit Moll a una nova realitat: «Les meves idees s’aclarien, el camp ideològic s’eixamplava, els mites prefabricats s’enderrocaven i jo em sentia renéixer a una vida mental nova, més íntima, més intensa i més veraç que aquella en què fins aleshores havia vegetat en el meu cervellet de tretze anys». Durant aquelles sessions estiuenques, el jove Moll va sentir parlar per primera vegada de Costa i Llobera, de Joan Alcover, de la Renaixença, dels conceptes de llengua i de dialecte, de la posició del menorquí respecte del català; va entreveure que Espanya no era un bloc monolític i uniforme, sinó un conglomerat fet de materials diversos, i això xocava amb els coneixements d’història que havia rebut fins aleshores, que no sortien del guió oficial de la història castellanocèntrica.

En els anys següents el jove Francesc de Borja Moll es comença a qüestionar moltes coses mentre mantenia la correspondència amb mossèn Alcover. Encara que continuava els seus estudis eclesiàstics, de cada vegada era més conscient que no era aquell el camí que havia de seguir. Va ser en l’estiu de 1920 quan decidí deixar el Seminari per obrir una nova etapa en la seva vida, i uns mesos més tard marxava cap a Mallorca per entrar al servei de l’obra del Diccionari. Era el 2 de gener de 1921, un dels dies més transcendentals de la seva vida, com ell mateix reconegué, quan entrà en el 'temple' del Diccionari: la casa del canonge mossèn Antoni Maria Alcover, al carrer de Sant Bernat, a tocar de la Seu.

Francesc de Borja Moll, doncs, arrelaria a Mallorca per treballar amb el qui seria el seu mestre i mentor, que dirigiria la seva formació filològica. Tanmateix, mai no deixà la seva vinculació amb l’illa nadiua i, de manera especial, amb Ciutadella, on romania la seva família. A la seva ciutat natal contrauria matrimoni, l’any 1929, amb Francisca Marquès i allà hi naixerien els fills majors del matrimoni, Aina, Francisca i Josep. Aina i Francisca, filletes de curta edat, es trobaven a Menorca el juliol de 1936 per passar l’estiu amb el seu oncle Josep Moll, casat però sense fills. L’esclat de la guerra civil suposà una dolorosa separació de dos anys i mig, ja que mentre Mallorca, on residia el matrimoni Moll Marquès havia quedat del costat rebel, Menorca fou zona republicana fins al febrer de 1939.

Vincles familiars al marge, Francesc de Borja Moll dedicà alguns treballs a la seva illa, en part fruit de conferències, recollides en el llibre Cinc temes menorquins (1979). Molt abans, però, havia publicat El dialecte de Ciutadella. Estudi fonètic i lexical (1932). Tot i la seva brevetat i ser una obra de joventut, es tracta d’una acurada i rigorosa aproximació al català de Menorca.

Des de Palma estant, Francesc de Borja Moll exercí una important influència i mestratge sobre els menorquins més inquiets i conscienciats vers la pròpia llengua i cultura. Va ser cabdal, per exemple, la seva influència i mestratge a l’hora de crear la Secció d’Estudis del Cercle Artístic de Ciutadella, l’any 1953, tot encoratjant el seus principals promotors, els seus amics Mn Josep Salord i Farnés i Josep Mascaró Pasarius. En paraules de Josefina Salord, la Secció d’Estudis va ser «un programa de menorquinitat dins el franquisme». Moll exercí també el seu mestratge en els escriptors novells menorquins, com ara Pau Faner, als quals obrí les portes de la seva editorial.

També va tenir una gran transcendència la participació de Francesc de B. Moll en els jocs florals o la participació en els jocs florals organitzats pel mateix Cercle Artístic l’any 1958, en commemoració del IV centenari de l’atac turc a Ciutadella, que van ser tot un esdeveniment cultural i cívic en ple franquisme, amb una nodrida participació popular, amb una plaça del Born plena de gom a gom. Moll fou un dels mantenidors dels jocs florals, però sobretot cal subratllar el seu parlament «Menorca dins la literatura», pronunciat en català. El mateix Moll recorda a les seves memòries com «sembla que va ser molt ben rebut, i encara que hi hagué gent castellana o castellanista que el comentava desfavorablement, vaig tenir el gust d’apreciar l’esperit obert i comprensiu d’un personatge qualificat, el general Sabas Navarro, que quan vaig baixar de la tribuna em va felicitar». El mateix Moll publicà el seu parlament, que havia tingut un ampli ressò, com ell confessava: «Tinc la impressió que aquell opuscle va determinar un començament de presa de consciència de poble, sobretot entre la gent jove menorquina, que aquests darrers anys n’ha donat fruits madurs i saborosos».

Ciutadella i Menorca van voler honorar en vida el que ja era tot un referent de la llengua catalana. El 9 de juliol de 1962, el mateix any de la finalització del Diccionari, l’Ajuntament de Ciutadella li atorgava la medalla d’or de la ciutat en un acte que va ser especialment emotiu per al filòleg i editor: «en contemplar aquella sala, em vingueren els records de la meva infantesa, i de com mon pare em menava per dins aquell mateix casal (que ell havia ajudat a construir); i la vista dels meus parents que assistien a la festa em dugué la memòria de la meva mare i dels seus sofriments». Maó també el distingia amb el títol de Menorquí Il·lustre.

Dues dècades més tard, el 22 d’octubre de 1983, Ciutadella li dedicava un homenatge nomenant-lo Fill Il·lustre. L’antic carrer del Nord, on vuitanta anys abans havia nascut el filòleg —conegut amb el nom d’Avenida del General Sanjunjo durant el franquisme—, era rebatejat com Avinguda Francesc de Borja Moll, alhora que es posava una placa a la façana a la casa natal. Una escola infantil també porta el seu nom. Tot coincidint amb el centenari del naixement, el Consell Insular de Menorca dedicà 2003 Any Francesc de Borja Moll. I, ja més recentment, s’ha instal·lat un bust de Francesc de Borja Moll a l’interior de l’antic pati de Sant Pau del Seminari de Ciutadella, avui un bell espai ubicat al cor de la ciutat antiga al què s’hi pot accedir des del carrer. Des del pati de Sant Pau que tantes vegades devia trepitjar en els seus esplais d’alumne del Seminari, el bust de Francesc de Borja Moll contempla a tots aquells que accedeixen a l’Arxiu Diocesà o, simplement, passegen o s’asseuen una estona als bancs d’aquell deliciós recó de Ciutadella.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris