Després de 'Faust(a)', el músic menorquí, Cris Juanico llança un nou disc que recull un total de 12 temes, entre els quals hi ha 10 novetats i 2 són versions de l'anterior disc. Tal com apunta el títol del disc, 'VIU', el treball acumula un seguit d'experiències de la vida del ciutadellenc, però amb les qui gairebé tothom s'hi pot sentir representat. Juanico vesteix les seves cançons de rock amb aires de folk, i incorpora la sensibilitat i el detall del violí i del guitarró amb una banda clàssica de so molt consistent. Amb Menorca sempre present, creant un confortable coixí per a les melodies d'aires mediterranis. El 24 de març actuarà a l'Auditori de Ferreries i el 13 d'abril al Teatre de Lloseta.

El pròxim disc que presentaràs es diu VIU, per què?

És un recull de cançons de 12 temes, 10 dels quals són nous i dos són versions de 'F(a)usta'. El nom ve arran d'una de les cançons que es diu VIU i em va semblar una paraula bastant adient per mirar d'explicar la vida d'un músic que fa prop de trenta anys que es dedica a la música i que segueix estant a 'peu de canó'. És una espècie de reivindicació de supervivència dins el món de la música. A més, la paraula «viu» té molts de significats i, a partir d'aquí, vaig començar a investigar en el diccionari i vaig trobar que viu té moltes accepcions, tant com a forma verbal com a substantiu. I és per tots aquests significats que té la paraula que em va agradar encara una mica més. És curta i directa. El concepte «viu» apareix al llarg del disc, en les 10 cançons noves que són plenes de positivisme, d'històries quotidianes, d'amor i desamor, etc. Sempre, emperò, emmarcat dins el context de Menorca.

Ens podem sentir representants en aquestes històries?

Jo crec que sí, perquè en el fons tots som superherois que ens hem de superar cada dia. També és cert que moltes vegades veim un camí de pedres i muntanyes i després tampoc és tant i hem de ser conscients que hi ha gent que ho passa molt pitjor que nosaltres i això ho hem de tenir en compte. Però jo crec que la música pot servir com a teràpia. Al final, la vida és la que ens trobam o ens cercam i ens toca la que ens toca i això no es pot canviar. Però sí que és cert que moltes vegades una cançó, un poema, una fotografia o un paisatge... Tot això són coses que ens ajuden a tirar endavant.

Són experiències pròpies?

Sí, hi ha molta experiència pròpia. També és cert que el significat de la cançó passa a ser de la gent que l'escolta i no sempre és allò que et pensaves que seria. Però sí, és un disc d'experiències pròpies i crec que molta gent s'hi pot sentir identificada.

A qui està dirigit? Algun públic en concret?

A tu, a tothom. Bé, en aquest disc també hi ha una mica de crítica de, per exemple, hi ha certa gent d'aquests que et deia abans que són molt vius i que s'aprofiten de l'entorn privilegiat que tenim i això és aplicable a Menorca i a totes les Illes. Tenim una naturalesa i un paisatge fabulós i vivim d'una activitat econòmica com és la indústria on sembla que tot això no té gaire importància. I això no té gaire sentit, perquè almenys en el cas de Menorca, el principal motiu pel qual moltes persones que vénen a visitar-la vénen pel seu paisatge i el seu entorn, per com són les persones que hi viuen també, però sobretot per l'entorn. Que si no hagués estat pels que ho defensàrem en el seu moment avui seria ciment i ferro. I evidentment, no tendria l'encant que té, que és el que utilitzen per estirar més gent. També hi ha una part de crítica referent al model de vida que duim, vivim molt ràpid i a vegades obviam als que tenim més a prop, per exemples les persones majors, que molt sovint pensam que com que ja estan jubilats, ja tenen la vida feta i jo crec que la vida va més enllà d'això, és una altra cosa.

Precisament, en una publicació explicaves que 'VIU' tendria una imatge neta com el cel, el camp o la mar. Però a vegades sembla que la realitat no ho és, tan neta, sobretot a l'estiu amb la massificació turística. Com afecta Menorca?

Afecta molt, sobretot als que hi vivim tot l'any. La realitat és la que és i tampoc crec que sigui una qüestió de fer-ho desaparèixer, sinó de fer les coses amb mesura. També ho he explicat en altres discs, no és d'ara. A vegades, tenim aquesta sensació que entre els mesos que van del juny al setembre, perdem Menorca i no la podem gaudir, perquè hi ha massa gent, a Mallorca també. I fins i tot els espais que normalment hi concorríem els menorquins, com algunes cales verges d'aquestes que tothom vol anar a veure, nosaltres ja no hi anam, són espais que hem perdut. En el cas d'Eivissa, per exemple, hi ha moltes notícies que expliquen que una persona que guanya uns 1.000 euros no té la possibilitat de llogar un habitatge, i ha d'estar en una casa d'acollida. El fet que no hi hagi habitatge per metges o gent que ve a fer la temporada, és molt significatiu. No hi ha suficient espai. Sempre dic, que al final, una illa és un espai limitat i, per tant, té un límit, ni més ni manco. Per exemple, no per moltes places d'aparcament que vulguin fer, hi cabrà més gent. Quan està ple, està ple i ho estam veient. És un fet que un dia del mes d'agost a les 8 del matí, les platges ja estan plenes. Per tant, clar que afecta i molt. Al final, només tens ganes que passi ràpid per poder-ho tornar a gaudir i que també la mateixa natura necessita una aturada per fer un alè i recuperar-se.

Tornant al disc, una de les novetats és la incorporació del violí i del guitarró. Què cercaves amb aquesta sonoritat?

Musicalment, sempre cerques experimentar o cerques punts de partida que tenguin resultats diferents, i el que cerques, tècnicament, és canviar de pinzell o de color. Jo sempre partesc d'allà mateix, del paper en blanc, un bolígraf i un instrument, i a partir d'aquí utilitzes eines diferents per experimentar. 'Faust(a)', per exemple, té una sonoritat molt contemporània i és molt polit i quan dic polit vull dir de «guapo» i d'elaborat, és un disc per escoltar. Després d'un any d'haver tret 'Fasut(a)' em varen proposar fer una col·laboració i aleshores vàrem adaptar algunes de les cançons del disc en versió elèctrica. I el fet que fos un trio en elèctric, feia que fos molt directe, un rock molt punyent. I aquesta sonoritat és la que he volgut mantenir afegint pinzellades per contrarestar aquesta cruesa, en aquest cas del violí i el guitarró. Això és curiós, perquè són melodies conegudes però, que a la vegada, la sonoritat és diferent. Per exemple hi ha dos temes que són funky, on apareix el guitarró. El guitarró és un instrument que tenim que és fantàstic, ara que està tan de moda l'ukelele, però el guitarró és millor i a més, té una corda més.

Expliques que el disc compta amb una melodia «d'aire mediterrani». Hi ha un estil musical mediterrani?

Crec que n'hi ha molts. Però crec que sí que el disc té un aire mediterrani. Hi ha maneres de cantar, temàtiques, paraules, etc. que evidentment no és gens urbà i té a veure amb el fet d'haver nascut, haver-me criat i viure on som ara, a Ciutadella. Per exemple, una temàtica urbana seria el metro, i aquí no en tenim de metro. Tot i que, a diferència d'altres discs, que els illencs sembla que sempre tendim a mirar cap a la immensitat de la mar, sembla que quan volem fugir miram mar endins. I això no només ho hem fet músics, sinó també poetes al llarg de la història. I aquest disc, tot i que té elements marítims o de la mar, se centra més en la part més silvestre, en les parets, els camins, etc. tot això que també fa que Menorca sigui així com és. Però sí, en definitiva, es pot dir que en aquest disc cerc netedat, aire, espai i, a més, aquí hi ha un element que ens marca molt i és el vent, sempre hi ha vent.

Amb Ja t'ho diré vàreu viure un dels moments àlgids del rock català. Com veus el panorama actual de la música en català?

En general ho veig bé, està millor del que estava, hi ha més propostes. Ja no fa vergonya fer-ho en català, abans no era modern i ara sí que ho és, fer-ho en la llengua pròpia. Quan dic en català, vull dir en la llengua pròpia. També crec que, en general, hi ha més inquietud, la gent viatja més, coneix més i s'interessa més per les coses. Hi ha molta diferència de fa 25 anys, ara hi ha tota una sèrie d'elements que permeten el seu funcionament. Tot i que la globalització afecta moltíssim, perquè encara que sembli que amb la globalització tens més oportunitats, no sempre és així. Però sí, en definitiva, crec que la música en català viu en un bon moment. A més, cada vegada surten més músics molt ben preparats, amb estudis superiors. Silvia Pérez Cruz, Marco Mezquida, grups com Txarango o Oques Grasses, tot això són algunes de les persones, moltes amb estudis superiors amb molt de nivell. Ja m'hagués agradat a mi tenir-lo i tenir l'oportunitat que han tengut ells. I al final això també ho estic recollint, per exemple, en el disc VIU, hi ha dues persones fent el grau superior i una a punt de tenir-lo. Per tant, el panorama ha canviat cap a bé, molt bé.

O sigui, que el futur és esperançador?

Sí, ara hauríem d'aconseguir una altra cosa i crec que aquí les administracions hi podrien tenir molt a veure, i és aconseguir que la música i el teixit cultural formi part de la societat. S'han de tenir sales d'assaig i llocs on els músics puguin practicar i exposar la seva música. I també cal tenir unes lleis que facilitin la seva contractació. Ara s'estan fent passes a les Illes, sembla que hi ha una intenció de millorar aquesta xarxa d'indústries culturals però encara falta molt. Jo crec que tenim molt de potencial, perquè amb el turisme i com a societat cosmopolita també ens arriba molta informació d'arreu del món i tot això s'ha d'aprofitar.