La primera novel·la d’Hilari de Cara (Melilla, 1945) inicia les seves pàgines en un bordell, però no és només una casa de cites, sinó que, a més a més, els protagonistes es troben immersos en una orgia. "Bernat Riera, Gori Desclot i Marc Crespí eren feia estona a l’habitació amb el jacuzzi. Les tres búlgares els estaven rentant curosament, rigorosament, les seves perdius..." es llegeix en la setzena línia. "Un escàndol", pensaran alguns, però Un Llac en flames (Quaderns Crema, 2009) no va cap aquí. L’escriptor manacorí retrata tres generacions d’una mateixa família i tot el seu redol. És un llibre que va des de la memòria històrica de la Guerrra Civil fins a la decadència de l’home al segle XXI. Es tracta d’un text que té el seu origen en un dietari personal que De Cara, col·laborador de dBalears, féu durant més de 7 anys i que, ara, vista la vastositat de l’obra, ha decidit dividir en una trilogia.

Vós sou una persona desordenada en el seu dia a dia?
Jo sempre dic que estic immers dins un caos metòdic. Escric moltíssim, de moltes coses i som capaç de llegir els llibres de trenta en trenta. Som una persona molt metòdica en alguns aspectes i absolutament caòtica en molts d’altres.

Us ho demanava perquè en el vostre llibre he notat un cert desordre estilístic. En el temps, en els personatges, en les accions... Era un desordre intencionat, supòs.
Flashbacks, anticipacions, bocins poètics... Tot plegat forma part de la realitat. És com la vida mateixa, com ara que som aquí conversant, però alhora ens podem entretenir a escoltar el que diuen a la taula del costat. En el fons és donar comptes del caos de l’existència. La història que aquí plantetj està dotada d’una saga de personatges i necessitava no un desordre, però sí una mena de puzle on, al final, tot encaixàs. És intencionat i el que vol és donar protagonisme al lector, que és l’encarregat d’ajuntar totes les peces.

Sempre heu dit que la vostra poesia parteix de l’experiència pròpia i aquesta novel·la, a més, està basada en un dietari personal. Què hi ha d’Hilari de Cara en Un llac en flames?
No he volgut fer una novel·la autobiogràfica. Ni el personatge de Marc, ni el seu pare, ni el seu padrí no tenen res a veure amb mi, tot i que en tots hi ha una mica de mi: en Mallorca, en la vila, en les experiències que jo he tingut...

Parleu-me del principal protagonista, de la tercera generació de Marc Crespí.
És un personatge universal. Ell se sent com una espècie d’anti-Ulisses, perquè arriba a un lloc, al seu poble natal, on tothom el coneix i ell no coneix ningú, al contrari d’Ulisses en arribar a Ítaca. És un personatge passiu que no té cap batalla per contar. Sí, és un heroi a l’estil d’Ulisses, però degradat.

En canvi, el seu padrí és un personatge actiu, un republicà capaç de burlar els nacionals...
Sí, però en el fons, tampoc no deixa de ser una paròdia de l’heroi. És un altre heroi degradat, famellut, incoherent en les seves idees...

Tots són herois degradats en el fons, doncs?
Sí. La novel·la, com a gènere, ja parteix d’aquests herois degradats. El Quixot, Tirant lo Blanc...

I aquesta era la vostra intenció a l’hora de crear la novel·la o els personatges s’han anat creant a si mateixos?
És que no podia presentar una època on tot s’esbuca amb uns personatges heroics a l’estil d’Eisenstein, les pel·lícules del qual m’encaten i, ja que en parl, crec que he de dir que Sergei Eisenstein i jo tenim molt en comú.

I això?
Ell rodava quilòmetres de pel·lícula i després muntava. I això és el que he fet jo. He aplicat aquesta teoria del muntatge a la meva novel·la. Escriure, escriure, escriure... i després muntar-la.

I heu passat gust de fer-ho?
Moltíssim. Molt més que escrivint poesia. Jo mai no he tingut l’ambició de publicar, fins fa poc treia un llibre cada sis anys, perquè en poesia no tens present el lector, no esperes res del lector, l’escrius per a tu. I, en canvi, en la novel·la, sempre hi ha el lector implícit. Penses com t’agradaria que fos, com voldries que interpretàs els teus textos, què voldries que sentís, que recordàs, que reaccionàs... Jo, amb la novel·la, m’he trobat el lector.

I a aquest lector que teniu a l’altra banda, què és el que li voleu dir?
Jo el que vull és que hi participi. El convid a entrar dins el joc de la novel·la.

Un llac en flames comença en un burdell, però després acaba parlant de la Guerra Civil. Crec que els que s’esperaven una novel·la pujada de to s’han decebut. I els que ho van abandonar en el primer capítol s’han perdut una lliçó d’història...
Pot passar. Hi ha hagut algun crític que la primera escena l’ha trobada inadequada, escandalosa i inútil. Però jo crec que era una manera de presentar els personatges que protagonitzaran la trilogia en una situació que és l’essència de la degradació per, a partir d’aquí, anar estirant tots els fils. Sí, era un risc començar així, però era calculat.

Calculat?
Sí, com en una paròdia dels déus i els herois grecs abans de començar la guerra de Troia.

Deia abans que el llibre és també gairebé una lliçó d’històira per les seves referències a la guerra.
Tots els manacorins podran trobar un tros d’història de la seva vila i, a més, he intentat ser molt acurat amb l’ajuda de l’històriador Toni Tugores. Alguns amb noms reals i d’altres amb llinatges ficticis, però hi ha molts personatges recognoscibles dins l’entorn de Manacor.