Igual que l'aigua s'esgota, les espècies s'extingeixen o les reserves s'acaben... les llengües també moren. I no parlam aquí del català que malnavega per aquest univers lingüístic, sinó que ho feim d'aquelles llengües que tenen diversos centenars de parlants i que resten amenaçades de desaparèixer d'un moment a l'altre per endur-se a la tomba, no només una manera de parlar, una gramàtica o un vocabulari sinó també tones i tones de coneixements mil·lenaris que, amb el temps, esdevindran indesxifrables.
Un recent estudi de la revista National Geographic afirmava que cada 14 dies mor una llengua al món. Ens trobam davant de llengües com el tofa, a la Sibèria Central, que només té una trentena de parlants, o l'amarag, a Austràlia, que només conserva un parlant al món. De fet, una de les zones amb més llengües tocades de mort, és als poblats aborígens d'Austràlia i de la Sibèria profunda. Llengües que, un cop s'extingeixen del tot, s'enduen amb elles tot el coneixement que comportava. Gabriel Bibiloni, filòleg de la Universitat de les Illes Balears, ho explica: «Quan s'extingeix una llengua, sigui inicialment gran o petita, amb ella se'n va una de les maneres de percebre el món que formen, totes juntes, la cultura humana». Es calcula que al món hi ha actualment unes 7.000 llengües. El genocidi lingüístic que estam patint calcula que l'any 2100, encara no un segle, aquesta xifra es reduirà a la meitat. Però més que de llengües mortes o vives, Gabriel Bibiloni s'estima més parlar de l'ús que se'n pot arribar a fer, «hi ha llengües que no es podran usar (com la que parlaven els mallorquins preromans), perquè se n'ha perdut el codi, i les llengües que no s'usen o s'usen poc però que es poden usar, com el llatí, que curiosament és considerada per a molts el paradigma de llengua morta. L'hebreu també és un idioma que va estar molts de segles sense ús i ara és la llengua nacional d'un país».
Cert és, doncs, que la vida d'una llengua té alts i baixos i són molts els factors que poden portar-la cap a una vida millor o, pel contrari, passar a millor vida. El que està clar, però, és que aquest final dependrà només de determinades condicions polítiques i socials en què, com conclou el filòleg de la Universitat de les Illes Balears, «l'únic instrument per protegir una llengua passa per la seva oficialitat única».
Davant aquesta situació la Unesco ha declarat el 2008 com a l'any internacional de les llengües, per defensar-les, mimar-les i sobretot reconèixer-les.
No gaire lluny de casa nostra, a Barcelona, la Generalitat ha creat la Casa de les llengües per defensar aquest patrimoni de la humanitat que, de moment, disposa de 7.000 maneres de desitjar un «bon dia» o de declarar-se amb un «t'estim». Al capdavant d'aquest organisme català hi trobam la figura del mallorquí Antoni Mir que es mostra optimista davant el futur de les llengües. «Mai com ara les llengües havien tengut tantes oportunitats de difusió com ara».
El món global, i sobretot internet, faciliten, segons Mir, «els contactes lingüístics», ja sigui, en àmbit de l'oci, d'estudis, de feina o els mateixos fluxos migratoris no fan altra cosa que convertir la xarxa en una «autèntica autopista de llengües» on totes, independentment del seu ús i de la seva dimensió, hi tenen un espai que és il·limitat.
