Excèntric i pràcticament imbatible, l'escaquista nord-americà Bobby Fischer morí ahir a Islàndia a 64 anys, casualment tants com caselles blanques i negres componen un tauler. Les seves aptituds el portaren a ser considerat per molts com el millor esportista de la història en aquest camp, on va viure el seu moment més memorable el 1972, quan la qualificada com «partida del segle» va enfrontar Fischer amb el soviètic Boris Spassky pel títol mundial en plena Guerra Freda. Fischer es va convertir llavors, per primera i darrera vegada, en l'únic nord-americà que guanyà el màxim guardó dels escacs.
Fischer va néixer amb una ment prodigiosa, un quocient intel·lectual de 184, proper fins i tot al del científic Albert Einstein. Des de nin, es va convertir en un autodidacte dels escacs i va fer d'aquest esport la seva vida. Però el seu extraordinari intel·lecte estava lligat a una manera de veure les coses basada en un caràcter capritxós. I és que, malgrat vèncer pràcticament tots els torneigs a què es presentava, eren habituals les seves plantades o retirades, simplement quan trobava una cosa que no li agradava.
Una vegada aconseguida la fama, Fischer va desaparèixer de la vida pública i va perdre el seu títol per incompareixença a l'any següent. De llavors ençà, el seu nom va sortir en els mitjans per empresonaments i escàndols, i no pels escacs. Va reaparèixer el 1992 en un nou enfrontament amb Spassky, que va resultar una altra vegada derrotat. S'embutxacà 3,5 milions de dòlars i es convertí en un ferm defensor de la causa antiamericana.
