ANDREU MIR GUAL. Palma.

L'ambient ja s'esclafa. El calendari ens indica que ja només manquen hores per encetar la festivitat de Sant Antoni i fins i tot, en algunes localitats ja han començat. I és que aquesta és una bauxa un poc especial ja que representa una de les insígnies més brillants de la Mallorca dels nous temps.

Amb tot això, l'arribada del solstici hivernal ens duu presents com ara olors d'encarbonats botifarrons i de sucoses llonganisses, inquietes espires que s'endinsen en el fred, galtes vermelles d'infants excitats amb la sinuositat de les banyes o melòdiques gloses engalanades a cop de ximbomba. Sant Antoni és una festa de tots.

De ben segur, la virtut de llurs organitzadors i participants han fet de les celebracions de pobles com sa Pobla, Artà, Manacor o Pollença les de major tirada entre els municipis de la Part Forana. Emperò, seria una terrible errada no reconèixer que aquesta és una fita que engresca gairebé la totalitat de les poblacions de l'Illa, de fet, els foguerons, la menjua i el vi s'apoderen de molts de carrers i de places de ca nostra durant aquestes dates.

El gen de les actuals festes de Sant Antoni el trobam en el segle XIII, quan aterren a Mallorca les tropes del rei Jaume I. Just en aquell període, formant part de la nova onada de cristiandat, arribaren a l'Arxipèlag els anomenats canonges de Sant Antoni que -aplicant estratègies d'excel·lent pedagogia pastoral- inculcaren al poble les facultats que aquesta virtuosa figura tenia cap als malalts. La potestat curativa de Sant Antoni va anar endinsant en aquella societat medieval i agrària fins al punt que la pagesia de mica en mica hi confià les seves delicades peces de bestiar. Així, aquesta onomàstica sempre ha anat molt lligada al ramat d'ovelles, someres, cavalls, etc., emperò també a tots els animals domèstics damunt dels quals hi exercia una garantia de salut i de fertilitat.

La celebració, dia 17 de gener, coincideix amb un punt d'inflexió en els cicles agrícoles, perquè representa el naixement de la primavera (de la vida) i l'inici de decadència de l'hivern (de la mort). De fet, la festa gira entorn de la lluita del dimoni que figura la fosca i el mal i el sant que desprèn la llum i la il·lusió, tot davant el triomf de la llum del foc.

En relació a tot això, Antoni Gili en una de les seves publicacions, traça una interpretació brillant de la simbologia que té, per a molts mallorquins, aquesta festivitat i diu «Sant Antoni és una romanalla sàviament conservada d'antiquíssimes celebracions paganes agermanades».

Les festes de Sant Antoni són quelcom més que foguerons i dimonis. Aquests dies sempre han anat acompanyats de tot un elenc d'ancestrals rituals. Aquesta diada s'ha considerat sempre de reconeixement al món animal, per la qual cosa, antigament s'estotjaven els millors pinsos i aliments perquè els animals, aquest dia, en fessin el seu millor àpat. A més a més, no eren ben rebudes les activitats que comportassin dolor -com ara les matances- ni tampoc se solia benveure que els animals estiguessin fermats.Un dels mites que empara la litúrgia és l'encesa de foguerons, encesa prosseguida dels bots i enrenous fets per dimonis que, segons alguns punts de mira, simulen els xamans i bruixots de temps passats. Les rotlades formades entorn del foc servien per escalfar-se del fred i de la fam, a més de ser punt de trobada per a molts de pagesos que, a la fi de les flames, recollien les cendres dels foguerons i les escampaven als seus sementers pensant que afavoririen els cultius de l'endemà.

No podem deixar de banda les beneïdes. Jaume Sastre, en un dels seus treballs, relaciona aquesta tradició amb els quefers de les comunitats primitives: «Ens trobam davant la cristianització de les danses primitives demanant la pluja». Sigui com sigui, les beneïdes simulen el baptisme humà, el qual representa un ànim de protecció venidora, a més de l'entrada a la comunitat religiosa. Per tant, les beneïdes sempre han estat una commemoració a la qual hi han assistit els animals ornamentats amb delicades peces de complement que s'han anat perfeccionant amb els anys.

Emperò, el ressò religiós no es limitava a les beneïdes. Era habitual que per aquestes dates es procedís a rifar un porc, de fet, era un sorteig promogut pels frares antonians els quals -a través dels malalts de lepra- passaven bacina entre el poble. Com si d'una estratègia novedosa de màrqueting es tractàs, es mostrava el porc pels carrers per tal de temptar compradors potencials de participacions.

Les reunions de glosadors també formaven part de l'adveniment. Aquests enginyosos personatges recitaven els seus versos a vorera de la vivor de les flames. Els darrers anys, alguns grups han recuperat aquestes activitats, les quals tornen a formar part de les vetlades santantonieres. Tal i com deien temps enrere, «no hi ha festa fora ball». Evidentment, la bauxa inherent a aquests saraus servia per donar vida a aquelles nits fredes del dissabte de Sant Antoni, bauxes que es projectaven fins que el sol feia acte de presència.

En definitiva, resulta prou obvi que la fisonomia de la festa contemporània no és ben bé la mateixa que la del passat, no debades, canvis com ara la desaparició de la societat agrària o l'evaporació progressiva de la influència catòlica han influït en aquesta evolució. Tot i això, no hi ha més que viure qualsevol d'aquestes celebracions per adonar-se'n que Sant Antoni representa encara un dels mèrits més intocables de la mallorquinitat hodierna.