Imaginem un paisatge. Fa fred, vent, el cel és gris i l'entorn és ple de neu. Posem-li ara una banda sonora, una melodia, una cançó... Alguna idea? Sí, segurament el nou disc de Vacabou en seria una bonica opció.
12 songs inside és el títol d'aquest disc que una vegada més ens transporta i ens evoca a través de les seves melodies i que divendres es podrà escoltar en el Teatre Principal com a taló de fons. Un espai idoni per un disc que, com diu el seu compositor, Joan Feliu, «s'ha d'escoltar amb calma i sense renou» per tal de captar «l'infinitat de detalls» que ofereixen les seves cançons.
El mateix Feliu reconeix que «quan componc m'envolt de fotografies, de viatges que hem fet i és cert que m'inspiren els paisatges freds, em transmeten molta pau». I és amb aquesta pau que s'ha gestat aquest disc. «A ca nostra, al nostre estudi, sense pressions, sense presses». Tres anys de feina que han donat com a resultat 12 cançons que una vegada més, segur, rebran el suport del públic i de la crítica d'arreu del món tal i com ja ho va fer el seu primer disc de debut. 12 songs inside és, segons Pascale Saravelli, «un disc que ha deixat de ser ingenu però que continua tenint el so carecterístic de Vacabou. A qui li va agradar el primer, aquest també li encantarà». Un so electrònic, calmat i acompanyat de la veu flonjosa de Saravelli que, per primer pic, deixa l'anglès i s'atreveix, en una cançó, amb la seva llengua mare, el francès.
En aquesta ocasió, però, els Vacabou han volgut anar més enllà i ens han portat un disc gràficament molt interessant. El plata de la portada es completa amb un llistat de cançons que no s'identifiquen per un nom sinó que ho fan per un codi de colors. Una imatge singular per un grup que, al llarg dels anys, ha demostat també la seva singularitat contrastada.
