cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
28°

Psicobloc, els escaladors fora corda

Una nova modalitat d'escalada que cada dia té més adeptes, amb caiguda lliure al mar

La Cova del Dimoni, Porto Cristo. Un grup de 20 al·lots i al·lotes del País Basc arriben en banyador, motxilla i unes espardenyes estranyes, «peus de moix», les anomenen. El sol de les 17.00 il·lumina a estones el títol del llibre que duen davall el braç. Es diu Psicobloc Mallorca (ed. Desnivel, 2007) i el seu autor és Miquel Riera, la persona que els fa de guia. El psicobloc és una nova modalitat d'escalada que cada dia recull més adeptes arreu del món. És l'escalada més lliure i la més natural, en la qual els escaladors, sense cordes ni vies que els guiïn, pugen els penya-segats escarpats amb l'única ajuda de les mans i els peus. Si cauen, ho fan dins l'aigua i han de tornar a començar de bell nou. Aquesta manera d'escalar, tan pura i per això tan animal, ha seduït gent de tot el món, que ve a Mallorca a enfilar-se per damunt de la Mar Mediterrània.

«Sempre hi ha hagut gent que pujava les penyes, fos per anar a cercar ous o per qualsevol altra cosa», explica Miquel Riera. Fou el 1978, però, que el passatemps es convertí en esport. En el dic del port de Palma, a Porto Pi, hi trobaren el lloc idoni per practicar. Avui, més de tres-centes vies obertes a cala Barques, la cova del Dimoni, i es Pontàs, entre d'altres, fan de Mallorca la meca, i també el bressol, del psicobloc. Es tracta de 1.200 quilòmetres de perímetre de roca calcària per descobrir. «Si el psicobloc fos surf, Mallorca seria Hawaii», explica Riera.

El màxim d'altura del que es pot caure sense arribar a fer-se molt de mal són uns 15 o 20 metres i com més ones faci, millor, perquè amortitzen la caiguda. El vertigen no existeix: «Li vaig posar el prefix 'psico' perquè es necessita molta força mental per practicar aquest esport», afegeix Riera. Ell és qui el batejà i se'n pot dir que també el seu inventor. És el ciceró que guia tots aquells que vénen a descobrir la ruta per les penyes de l'Illa.

Encara que el millor mes per practicar és l'octubre, ja a l'estiu les roques s'omplen de gent "australiana, basca o americana, tan se val" que, com sargantanes, pugen i baixen per la pedra mallorquina.

El sol que els pega a l'esquena enrosseix la seva pell fins que aquesta es confon amb la roca. Com les sargantanes, pugen per les penyes amb una agilitat que, a qui els mira, pot donar la sensació que és d'allò més fàcil. Sense intermediaris, la persona s'uneix amb el seu entorn natural. Però, què és el que els empeny a voltar món només per escalar? «és l'adrenalina», explica Riera. «És millor que qualsevol droga. És el que et fa seguir quan ja no pots més, el nostre dopatge».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.