G. CARRIÓ. Palma.
Baltasar Porcel és un dels escriptors illencs amb més projecció internacional. La seva llarga llista de publicacions dóna compte d'una consolidada trajectòria que ha evolucionat de manera coherent i sòlida. Començà la seva carrera dins la creació dramàtica, en la línia de l'existencialisme francès, el teatre èpic i el realisme històric. La novel·lística primera girà a l'entorn de la Mallorca del seu temps i en la qual Andratx aparegué com un microcosmos poètic. Amb posteioritat, sense deslligar-se plenament d'aquest cicle, introduí noves temàtiques que obriren els seus horitzons literaris a interessos més universals. Tanmateix, en tota la seva obra de creació, hi abunda la sàtira, un cert tremendisme i la inquietud per l'interior de l'home. La Biblioteca d'Escriptors Mallorquins inclou la seva segona novel·la, La lluna i el Cala Llamp, que retrata el món mariner mallorquí en el qual apareixen l'experiència a través del paisatge i la impressió de l'aventura a la mar.
-Senyor Porcel, ens podríeu fer una aproximació de La lluna i el Cala Llamp?
-La novel·la explica el viatge, entre Mallorca i Barcelona, a bord d'un motoveler d'època. Resulta el relat, sovint èpic i ridícul, d'un món complex i en runes; el veler és la seva paràbola. El fi és arribar a port i salvar els vents i les vicissituds de la mar i de la vida. És una novel·la basada en alguns episodis reals i en altres d'inventats sorgits d'uns amics i d'uns familiars meus que vivien en i d'aquests vaixells.
-És una novel·la de gent marginada...
-La gent de la mar es capficada en el seu món, el qual intenten superar o evadir. Ho fan amb voluntat o amb desesperació. Al girant de tot, la natura es presenta com el fons ideal. S'estableixen intensament les relacions entre el poble i la mar, els protagonistes i l'espai.
-No es pot evitar una recordança de L'Odissea, un dels vostres llibres més admirats. Quin lligam s'hi pot establir?
-En el moment d'escriure La lluna i el Cala Llamp, tenia un determinat coneixement de la literatura grecollatina, com també dels clàssics castellans i europeus. La meva primera obra teatral es titulava Els condemnatsi estava lligada a la tragèdia grega clàssica. Més endavant es publicà la novel·la Els argonautes, sobre el contraban entre Mallorca i Tànger i que extreia el títol del mite grec. L'Odissea, el pensament d'Heràclit i, en general, la literatura sobretot grega són en el meu cas un bagatge essencial.
-Vós plantejàreu mai la creació del mite d'Andratx?
-No. Sempre he escrit allò que el subconscient m'empenyia a expressar. Escric a través de la imaginació i el record que es basen en l'experiència. El fet de la composició és una tria del subconscient. Així s'explica que les primeres obres tinguessin aquell microcosmos de protagonista. Quan escrivia sobre Andratx, feia temps que ja no hi vivia. El poble real, emperò, només és la via de la formació i de la coneixença del món; és un punt de partida. No s'ha d'entendre aquest cicle com a literatura costumista, com tampoc no ho feren Balzac ni Faulkner en parlar del seu lloc d'origen.
-Com es va gestar l'ampliació d'horitzons de la vostra darrera novel·lística?
-És un procés de maduració lligat a certs factors determinants de la meva vida, com varen ser el fet de viatjar, conèixer món i fer amics pertot arreu. També hi són decisives les lectures que he anat fent i que m'han configurat un perfil i una nodrida biblioteca. Hi puc afegir la meva inquietud per la història. M'atreu especialment el marc de la Mediterrània i certs períodes de la història universal.
-S'ha lloat molt sovint la vostra capacitat per a la creació d'ambientacions. És necessari ser un bon descriptor, per ser un bon escriptor?
-És difícil arribar a una fórmula. Josep Pla fou un bon descriptor, però un pèssim novel·lista. Al cap i a la fi, una bona novel·la ha de disposar de quatre elements bàsics: un argument i uns personatges que li donen vida; un lloc amb els seus propis determinants; una concepció filosòfica de la qual no se'n pot escapar; i per acabar, comptar amb l'idioma a través del qual s'expressen aquests ingredients. Martin Heidegger deia que la llengua és la casa de l'ànima. De l'harmonia d'aquests components en prové la qualitat del resultat final. S'encerta o no.
-Davant d'una carrera tan premiada, quin paper atorgau als premis?
-Els premis, diguem-ho clar, t'aporten diners i una propaganda que tant pot ser banal com prestigiosa, i res més. Qui ofereix reconeixement als premis són les obres que premia i no a l'inrevés.
-Us heu relacionat amb grans escriptors del segle XX. Fins on arriben les vostres influències?
-De Llorenç Villalonga m'impressionà l'obsessió per la literatura, concentrada en la creació d'un món tancat. Vaig conèixer Ferrater Mora i el seu pensament pragmàtic i crític, de fonamentació gairebé anglosaxona. Camilo José Cela era d'una professionalitat absoluta. Josep Pla era un escriptor de gran potència en l'àmbit europeu i, a través dels nombrosos viatges i converses que férem, em va donar moltes indicacions per a l'escriptura. És clar que també tenia defectes: no entenia la creació que no fos descripció o retrat. Ningú no dubta de la importància d'aquests autors; però a mi m'interessen més com a amics escriptors que no pas com a mestres.
