El de Verges s'ha plantejat l'última gran gira amb l'aparença d'una proposta més; però en el fons ha volgut triar aquelles composicions més significatives. Les que transfereixen més personalitat, aquelles amb què, a més, pot acomiadar-se de les seves coses, dels amics, de la mar, del seu poble, de sa mare, dels Setze Jutges, i sense haver de dir adéu. Una espècie de cant a una història de quatre dècades, encara que sense llicència per a la nostàlgia o excessiva emotivitat.
Tot i així, el comiat es va respirar a l'ambient. Potser ja des d'aquesta ovació amb la qual es va rebre el cantautor -sens dubte una de les més apoteòsiques que record-, potser per aquelles constants mostres d'afecte, o per aquesta forma d'anar recollint totes i cada unes de les cançons des del primer instant de Geografia; però amb tota seguretat per aquest clamor i fervor que el va obligar a tornar a l'escenari després d'haver afirmat que ja no cantaria més. Crec que ni ell mateix sabia com fer-ho, ja que la seva relació amb la Magna ha estat sempre molt especial. I això que fa anys, potser involuntàriament i sens dubte sense pretendre-ho, ho va escriure en la cançó que va acabar amb gairebé dues hores i mitja de recital. Passaran els anys i arribarà l'adéu, així resa aquesta història d'amor amb el públic de T'estimo. Era el punt final, la rúbrica que va rematar l'anterior Que tinguem sort. Va ser un comiat llarg en el qual ambdós van oferir el millor de si mateixos. Llach aqueixa coherència, aquest afecte, aquest amor i aquest record de tot el que l'ha obligat a romandre sobre l'escenari; i el públic aquesta gratitud, aquesta sinceritat, aquest reconeixement que, com no podia ser d'una altra manera, va exhaurir tot el paper posat en venda.
Només els grans saben deixar-ho en aquell moment encara àlgid, sense declivis, quan encara podrien oferir molt més. En aquell moment, amb els acords molt vius i amb una instrumentació impecable, deixant a l'aire la sensació que en qualsevol instant podrem comptar de nou amb la seva presència.
