Parlar amb Marta Pessarrodona implica parlar de Mercè Rodoreda, de Caterina Albert, de Clementina Arderiu o de Virginia Woolf. Suposa un repàs de les autores més rellevants de la literatura, els seus referents i les seves antecessores. Ahir, la poetessa parlà a la UIB sobre la vigència de Caterina Albert, en el marc del cicle dedicat a commemorar el centenari de Solitud, publicada per la seva autora amb el pseudònim de Víctor Català. I, com és lògic, Pessarrodona es referí a les seves heroïnes.

-Què queda de Caterina Albert en la literatura actual?

-Solitud és una obra clau de la literatura. Tanmateix, el centenari de la seva aparició ha passat desapercebut, cosa que és una mica inadmissible. Caterina Albert va ser una poetessa important i no se l'ha tinguda prou en compte. La seva poesia pot semblar antiquada, però és fruit de la seva època.

-Per què antiquada?
-Perquè la veiem des del present. La meva pròpia poesia es considerarà antiquada d'aquí a uns anys. Caterina Albert va ser una escriptora molt professional. Igual que Mercè Rodoreda, jugava a semblar innocent, com si els seus textos els escrigués una amateur, però la seva obra demostra la seva professionalitat. Tanmateix, va tenir mala sort històrica perquè va néixer en una mala època.

-Heu comentat que Albert tenia punts en comú amb Rodoreda, una escriptora que també admirau i de qui acabau d'escriure una biografia molt personal...

-He trigat dos anys a acabar Mercè Rodoreda i el seu temps perquè la meva implicació ha estat total. La vaig conèixer molt i, per mi, aquest llibre era una obligació.

-Albert s'hagué d'amagar-se darrere el nom d'un home per escriure. Heu tingut cap problema pel fet de ser dona?

-Sí. Fins i tot ara. Vist des de la distància, he descobert que el jo poètic dels meus primers tres llibres era masculí, una cosa que sorgia del subconscient. Quan vaig començar, tenia problemes seriosos per trobar llibres de Maria Antònia Salvà, Arderiu i Albert. Llavors, em va entrar pànic, vertigen: darrere d'elles, venia jo, una circumstància que suposava una responsabilitat enorme.

-Existeix una literatura femenina?
-Sí, es pot definir com fragments d'interiors, citant Carmen Martín Gaite. Se'ns ha acusat que en les nostres obres no hi apareixen esdeveniments rellevants, però és fals.

-Heu afirmat que la poesia «és com un streaptease»...

-Sempre ho és. Ets tu mateixa: estàs explicant el teu interior.