El novel·lista hongarès Imre Kertész fou guardonat amb el Nobel de Literatura per haver dedicat la seva obra, des de la seva experiència als camps de concentració nazis, i des de la llibertat de pensament i la profunditat filosòfica, a explorar la possibilitat de viure i pensar en un món dominat per l'«arbitrarietat bàrbara de la història» en el qual l'individu està subjecte a les forces polítiques i socials. Nascut el 1929 a Budapest, al si d'una família jueva, Kertész s'ha convertit en un dels autors fonamentals d'Europa, gràcies a la profunda càrrega filosòfica de les seves novel·les, que se centren en l'experiència vital i tot el que ella comporta.

«El Nobel és una recompensa per a la literatura hongaresa i per a mi», afirmà l'autor en conèixer la notícia, i afegí que «significa que podré viure una vida una mica més tranquil·la». També considerà «interessant» que hagi estat premiada una trajectòria com la seva, centrada en l'Holocaust i la lluita contra la dictadura. En efecte, tal com subratlla l'Acadèmia Sueca, l'obra de Kertész parteix de l'horrorosa experiència a Auschwitz, on fou deportat quan era adolescent. Per Kertész, Auschwitz no va ser una excepció en la Història «normal» de l'Occident, sinó més aviat la il·lustració última de la degradació de l'home.

Kertész no publicà la primera novel·la fins el 1975, Sorstalanság (Ésser sense destí) per la qual tardà deu anys a escriure-la i que molts consideren com una de les obres més importants de la literaura europea del segle XX. Aquest escruixidor relat sobre l'Holocaust és rebutjat en un primer moment per les editorials i, una vegada publicat, passa desapercebut durant anys fins a la seva traducció a l'alemany el 1997, data en la qual es converteix en un esdeveniment literari. De fet, la novel·la de Kertész no va ser reconeguda al seu propi país fins el 1985, quan se'n publica la segona edició. En ella, narra la història de Gyorgy Koves, un adolescent que és deportat a un camp d'extermini, sobreviu i des d'allà explica la seva experiència amb la mirada de l'al·lot.

«Quan pens en una nova novel·la, sempre pens en Auschwitz», afirma Kertész, qui tanmateix insisteix que Sorstalanság no és autobiogràfica. Es tracta d'una il·lustració més d'un dels eixos de la seva obra: «Viure és adaptar-se, i l'adaptació d'un dels deportats d'Auschwitz és similar al conformisme que regula la vida de l'individu». El personatge de Gyorgy Koves reapareix a Kaddish para el niño que no nacerá (1990), en el qual exposa una visió negativa de la infantesa. També aborda l'amor com l'adaptabilitat en grau màxim, la capitulació total de la voluntat d'existir. Kertész recupera Koves també en A kudarc (El rebuig, 1988), en què recorda el mur de silenci amb el qual va ser acollida la seva primera obra.

La seva preferència per la dicotomia entre vida i ànima i l'espiritualitat de l'home en un món d'interessos col·lectius centren també el Diario de Galera (1992), relat novel·lat que cobreix el període 1961-1991, i Otro. Crónica de una metamorfosis, que prossegueix el text anterior amb les notes preses entre 1991 i 1995. La seva pròxima novel·la, Liquidación, suposa un nou cop d'ull a l'Holocaust, encara que en el marc de la transició a la democràcia a Hongria. Pascal, Goethe, Schopenhauer, Kafka, Camus, Beckett, tots són referència en aquestes obres de Kertész.

Mèrits
El passat juliol Kertész participà a Sant Sebastià en un seminari sobre Europa Central en què digué que «l'Est s'alliberà sense haver fet gaire per la libertat». Ahir foren nombroses les reaccions a les quals es posà l'autor com a exemple de lluitador per la llibertat. En castellà té publicat «Sin destino», «Kaddish por el hijo no nacido», «Crónica del cambio» i «Un instante de silencio en el paredón».