La pintura gòtica mallorquina va tenir un caràcter internacional, va estar immersa en els corrents europeus, especialment en relació amb Itàlia, i la connexió valenciana i catalana no va ser exclusiva ni determinant, fins al punt que l'Illa també hi va exportar models. Flandes i Castella també eren presents en la seva factura. Aquests són algunes de les dades que aporta el llibre La pintura mallorquina del segle XV, que es presenta avui a les 20.00 hores a la Societat Arqueològica Lul·liana, obra de Tina Sabater, historiadora de l'art. Es tracta d'un treball d'investigació i d'un manual divulgatiu a través del qual s'analitza la pintura entre els anys 1385 i 1520 «situant-la en el context de la història de l'art des d'un punt de vista estilístic». Sabater fa una «relectura» de les dades escrites i situa les obres «com a indubtables protagonistes».
L'autora reprèn els estudis sobre la pintura gòtica, interromputs durant els anys seixanta, i els aborda també en el context de la Corona d'Aragó, anàlisi global igualment aturada en els anys cinquanta i reclamada pels historiadors catalans i valencians, que ja s'han interessat pel llibre. Les «mancances» formals, d'estil, a l'hora d'explicar la pintura gòtica illenca als seus alumnes, han estat el que ha duit Tina Sabater a investigar aquest període per a la seva tesi doctoral, presentada l'any 2000 i dirigida pel medievalista de l'Autònoma de Barcelona Joaquín Yarza Luaces, que en els anys setanta va fer part del tribunal que va avaluar la tesi d'un altre expert, el pare Gabriel Llompart, encara que ell va investigar la iconografia i la documentació.
Sabater va assenyalar ahir que «l'Edat Mitjana mallorquina va tenir una importància internacional en el terreny artístic que no s'ha recuperat fins a l'època contemporània». Les relacions comercials de l'Illa, terra de mercaders, i els viatges dels clergues a Avinyó quan el papat hi tenia la seu, serviren perquè els promotors "els qui encarregaven les obres als pintors" i els artistes coneguessin models italians, francesos i flamencs, sense oblidar, sens dubte, els de factura valenciana o catalana. No obstant això, Sabater remarca en el seu estudi que «mai no es perd la influència italiana», que arribava a través de gravats o de miniatures procedents de Siena, Pisa o Venècia.
