nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
10°

Un públic pletòric obliga a allargar el concert de Juan Perro al Coliseu

El cantant compartí escenari amb l'incommensurable Van Morrison

El lleó de Belfast i Santiago Auserón, és a dir, Van Morrison i Juan Perro, oferiren una intensa vetlada musical, dissabte, al Coliseu Balear davant més de 5.000 persones disposades a tot. Com digué el cantant espanyol «ens hem de sentir com si fóssim al pati de casa», i així fou. La bona música i l'energia que trasmeteren els músics, ininterrompudament, no passà desapercebuda a l'auditori. Van Morrison traslladà els assistents a la nord"Amèrica de principis de segle a través de les cançons del seu darrer àlbum, Down the road, i mostrà la varietat del seu registre, tant a l'hora de composar com de cantar, i dissimulà un mal curat constipat que li haurà pogut espatllar la interpretació.

Conforme el concert avançava, el ritme anava impregnant el recinte. L'entregat públic no se'n pogué estar de ballar, des de les cadires, alguns, fins i tot, improvisaren una discoteca a les últimes files, i a aixecar-se, gairebé, al final de cada cançó. Potser esperava pal·liar així el lleig que havien fet a l'artista, arribant tard, ja que la puntualitat de l'irlandès agafà desprevingut a la majoria del públic, que no acabà d'ocupar els seus llocs, fins passats vint minuts de recital. Morrison, més clàssic que mai, oferí un autèntic recital amb el saxo alt, tot demostrant estar, com en els millors temps.

Com si d'un tifó se tractàs, centenars d'espectadors abandonaren el Coliseu Balear, en acabar el concert del Lleó. Aquells que es quedaren, hagueren d'esperar, gairebé una hora, per veure l'infatigable Juan Perro, que venia a presentar el seu quart treball, Cantares de Vela. I a jutjar per la durada del recital i la insistència del públic, que obligà l'artista a oferir ni més ni menys que cinc bisos, valgué la pena.

«Bona nit. Me alegra mucho volver a esta ciudad tan bella y intentar terminar una noche mágica» foren les primeres paraules d'un eufòric i pletòric Santiago Auserón. L'artista, un dels més elitistes i, alhora significatius del panorama estatal, interpretà, entre d'altres composicions, els nous temes Cántaro roto, Apaga la vela, Luz del barrio, El cigarrito, Solo el vino i La misteriosa, a més a més de, Llévame al río i El carro del seu anterior àlbum Mr. Hambre.

El públic es contagià del ritme, gairebé caribeny, de les seves cançons i la passió que li posà i els ballarins, anaren guanyant terreny als espectadors, que romanien asseguts. Les cadires acabaren apilonades a les primeres files i el concert durà, gairebé, dues hores. El vincle que s'havia establert, entre l'escenari i el públic, fou difícil de trencar. Però, no tot el mèrit fou d'Auserón i els quatre gats, com digué ell mateix, que quedaren al Coliseu. Els músics, entre els quals destacà el guitarrista cubà Norberto Rodríguez, hi posaren el colofó. El seu virtuosisme deixà sense alè l'auditori, més d'un cop, i clogué una vetlada que, sense ser gaire agosarat, s'ha de titllar d'inoblidable i incommensurable.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.