Big Mama, la coneguda cantant catalana de blues, es troba aquests dies a Palma per gravar al costat de Víctor Uris Soñar que no despierto, un tema que està inclòs en el primer treball en solitari de l'harmonicista mallorquí.

"Com va començar la vostra relació artística amb Víctor Uris?
"Ens vam conèixer el 1988, durant un concert seu a la sala Celeste de Barcelona. Jo havia escoltat el seu treball amb l'Harmònica Coixa Blues Band i ell els meus amb Blueswing i The New Blues Explosion.

"I quan començàreu a col·laborar?
"El 1991 vaig gravar amb l'HCBB el Walking Blues; el 1994, amb Víctor i Amadeu Casas, El blues de la inflació; i el 1996 El blues de l'ombra blava' els dos sols. A part d'això, Víctor ha participat amb regularitat en altres discs i espectacles meus dels últims anys.

"En quina situació es troba avui la música blues?
"S'està passant per un període de poques idees noves. Trob a faltar bases rítmiques innovadores que sonin negres.

"És certa la fama de tranquil que té el músic de blues?
"A la gent del blues no ens agrada que ens manipulin. Aquesta és una de les raons per les quals no vam entrar en mogudes comercials. A més, des dels seus orígens, el blues és una música que es toca més entre amics.

"I la de ser trist?
"La gent del blues no és trista. Solen ser persones optimistes que quan tenen una pena la canten per treure-la fora i així exorcitzar-la. Ocorre una cosa semblant amb el flamenc. Comences cantant tristeses i acabes el concert enmig d'una festa.