Rafa Forteza treballa en un antic magatzem de pintures transformat en estudi, i des d'aquí l'artista, afeccionat a la màgia «de la vida» i als misteris del llenguatge, reflexiona sobre l'art, la comunicació i l'ésser humà, i parla dels seus projectes més immediats.

"Creis que la gent entén l'art?
"No, per a mi la gent entén menys l'art perquè creu que l'entén més. La pintura és un llenguatge de comunicació no cultural. El llenguatge és un element que inventà l'home per no entrendre's. La gent en general pensa que el llenguatge no és abstracte i creu que la pintura sí ho és, quan en realitat és molt difícil ser abstracte en pintura i només dos o tres artistes en tota la història ho han aconseguit.

"Considerau que l'art té alguna utilitat?
"L'art que no serveix per res, serveix per a tot. Cortázar intentà traslladar aquesta idea a la literatura a través de Rayuela. Per mi és molt important la idea de joc, de risc, d'intuïció i d'atzar. Aquest darrer element és aplicable a l'art, que és una manifestació ancestral, i té quelcom de raza. En castellà una paraula du l'altra si les llegeixes al revés.

"Què és el que cerca el públic en les arts?
"La majoria de la gent admira en les arts allò que enveja, les habilitats que cada artista posseeix i que ell no té, en general la gent no admira un pianista o un artista plàstic pel seu valor, sinó pel seu virtuosisme o per la seva capacitat de crear imatges.

"I que és el que cercau vós?
"A la imatge, que és el meu camp, cerc la no reciprocitat. Jo mateix em puc convertir en un espectador extern de la meva obra i sorprende'm amb ella. Crec que la gran equivocació que s'ha comès en art és la de voler veure i voler entendre totes les imatges en funció de les icones, sense deixar-se dur ni sorprendre's.

"Vós heu treballat amb personatges de la talla de Brossa, José Àngel Valente o Friedhelm Mennekes, quin projecte teniu ara entre mans?
"Estic preparant una mostra que suposarà una revisió de la meva obra dels darrers deu anys i s'exhibirà al Casal Solleric el mes d'abril. L'exposició, que durà per títol Caps-es mostrarà les meves cares, que en realitat no ho són. La majoria dels quadres són tres cercles, tres forats, que per a molts simbolitzen una cara, però en realitat aquesta no és la meva intenció. Si demanes a un nin que et dibuixi una cara et farà el contorn, no els elements que la formen. Amb el temps i l'educació anirà canviant el seu dibuix. En aquest sentit en aquesta exposició establesc una mena de complicitat amb els infants. A més, el mateix títol és un joc de paraules, són caps, són capses i, simplement, són.