Giralt-Miracle: «Barceló ha de ser tan valent a la Seu com Gaudí al 1902»

«Hom coneix els quatre tòpics de la seva vida que han alimentat la llegenda. Que tenia problemes de dones, que era llunàtic, que consumia al·lucinògens... La de Gaudí, emperò, és una popularitat epidèrmica», que eclipsa el Gaudí innovador que obrí les portes a l'arquitectura del XX. «Era un home de recerca», insistí Giralt-Miracle, desglossant entre les qualitats de l'arquitecte un humanisme que el duia a beure de la botànica, de l'anatomia, de la matemàtica, revertint a aquests sabers sintetisme i complexitat de l'obra que revolucionaria l'arquitectura.

«Molta gent se sorprendria si sabés que Gaudí passà els darrers 15 anys de la seva vida tancat a la Sagrada Família, experimentant amb la llum, amb miralls, cercant la solució dels arcs equilibrats, reconsiderant l'arquitectura, en suma», apuntà l'expert, donant relleu a l'home de ciència que fou, abans que res, Gaudí: «en ell no hi ha forma sense funcionalitat, i funcionalitat sorgida de la imaginació d'un home modern».

La seva mirada avantguardista, el sistema empíric d'estudiar la realitat per trobar nous camins arquitectònics i la seva gosadia de geni s'intercepten també en la intervenció de l'autor a la Seu, que permeté l'entrada de l'art contemporani al temple gòtic. Una actuació brillant, apuntà Giralt-Miracle: «Va ser polèmica ja en el seu moment, perque era innovadora en incorporar l'electricitat al temple, en atorgar protagonisme als vitralls, i, sobretot, per fer de la llum l'eix de la nau».