Hora primera: el pas és viu, ferm. Els marxaires sobrepassen els exteriors de Palma, transiten per Marratxí. Fa fresca i el ritme es compassa, el cor ha deixat de gemegar per passar a bombejar sang a un ritme constant de noranta vegades per minut. Els cossos que s'esmunyen per la carretera encara no suen o ho fan moderadament. Alguns radiocassets vessen les cançons de l'estiu.
Hora quarta: els marxaires han arribat al Foro de Mallorca. Alguns ja no s'aixecaran. Els peus comencen a fer mal. L'asfalt crema. Continua la fresca però el cos sua. El cor continua funcionant al ritme constant, però la gespa del conegut restaurant és com un oasi al mig del desert, però també és una temptació molt forta. S'han cobert molts de quilòmetres i el cos demana repòs.
Hores vuitena i novena: els marxaires arriben a Lluc. Els darrers quilòmetres són un suplici. El pas ferm de la primera hora és ara un arrossegament de peus, que acumulen cansament i els estralls que els ha provocat l'asfalt. El cor es mou a batzegades. Algun ja ni impulsa la sang. Però els marxaires somriuen (riure del tot és massa cansat) satisfets. Ho han aconseguit, són a Lluc. Un any més.
Més de tres mil persones participaren durant la matinada de dissabte a diumenge en la 27a edició de la popular marxa Des Güell a Lluc a peu, consistent a recórrer 48 quilòmetres exactes des de la cantonada d'Aragó amb el carrer Luca de Tena, on fins fa uns anys hi havia el popular bar Güell.
La gran majoria del col·lectiu de participants eren joves amb edats compreses entre els 14 i els 22 anys, i pocs ho feien empesos pels motius religiosos que donaren origen a la marxa el 1974. La moreneta de Lluc va rebre la visita d'un grapat de marxaires, però el gruix es va estimar més la gespa del santuari que no la visita a la patrona de Mallorca. I és que avui dia, la marxa del Güell a Lluc a peu té un caràcter més lúdic que no el religiós i el de compliment de promeses dels anys setanta i vuitanta.
